LA MUSTELA
Petit animal que pertany a la família dels mustèlids. El seu cos fa de 17 a 23 cm de longitud i pesa entre 60 i 70 g.És un animal molt nerviós, que es mou contínuament. Sovint es posa dret sobre les potes del darrere per observar els voltants i així que se sent amenaçat s'amaga ràpidament sota un munt de pedres o en qualsevol forat, ja que no té un cau permanent. Gràcies a la seua mida petita, és l'únic carnívor que pot accedir a les galeries subterrànies dels talpons i capturar-los directament dins els caus. És molt sigil·losa i es mou de manera ràpida. Quan ataca les seues preses les mossega en el bescoll fins que moren.
La seua dieta es compon de petits mamífers, principalment rosegadors, tot i que quan aquests darrers són escassos, també menja ous i cries d'ocells, insectes i llangardaixos. També s'atreveixen amb animals més grans com les perdius i els conills. Els mascles cacen preses més grosses, mentre que les femelles són més propenses a caçar petits rosegadors.
Se la pot trobar en tota mena de boscos, màquies, garrigues, camps de conreu, prats, maresmes, etc.
També habita en jardins i, fins i tot, s'arriba a instal·lar en construccions humanes de pobles i ciudats.EL SAMARUC
En les enciclopèdies el podeu trobar amb el seu nom científic "Valencia Hispànica", encara que el seu nom vulgar és “samaruquet”. És un peix amb dents molt menut (els exemplars adults fan entre quatre i huit cm) que habita tant a les aigües salabroses com a les aigües dolces properes al mar. És molt freqüent trobar-los en aigües estancades o de corrent no molt forta com séquies i manantials no contaminats. És endèmic, això vol dir que viu exclusivament en marjals valencianes.
Sol viure entre un i dos anys, però si els agafeu (i els poseu en captivitat) no duren ni tres dies.
Hi pot pondre una quantitat de vint-i-cinc ouets en cada posta, aproximadament. Poden formar xicotets grups i solen alimentar-se de larves de mosquit, cucs, crustacis i inclús d’insectes i de tots els trossets de peixets que troba davant d'ell. Sovint es confón el samaruc amb la gambúsia que és un peix d’origen americà.
El Samaruc és un animal que està en perill d´extinció, per aixó estan fent-se esforços per a recuperar la seua normalitat. Hi ha determinades zones de la Comunitat Valenciana on estan intentant la seua regeneració. Prop de nosaltres hi ha dos d’aquests centres: un prop de l’escorredor de Xeresa, en la partida de les Galerasses, i l’altre als ullals de les Penyetes i l’ullal del Gat a, Tavernes.
El samaruc és, per tant, una espècie de gran interés per ser el vertebrat més típic i característic de la nostra Comunitat
EL FARTET A les enciclopèdies el podem trobar amb el nom científic de "Ciprino Dintidus", encara que el seu nom vulgar és “peixet de sequiol”.
Fa de tres a cinc centímetres de llargària i viu en aigües tant dolces com salobroses; sempre que estiguen estancades, com llacs, marismes, séquies... de l’est i sudoest de la Península Ibèrica i alguns llocs del nord d’Àfrica.
A Espanya hi ha dos espècies: el fartet sudeuropeu, que viu a les aigües de la costa, i el fartet comú, que viu en aigües salades i dolces.
Són omnívors i s’alimenten sobretot de xicotets animals aquàtics i inclús d’algues. Les femelles poden arribar a pondre dos-cents ouets que van madurant per grups. Les cries en nàixer fan d'un a dos centímetres i tenen els ulls molt tancats. La mitat d’ells creixerà, però l’altra mitat no arribarà a l’edat adulta. A l'igual que el samaruc, està en greu perill d´extinció.
La zona on habita el fartet s’hi troba entre Cullera i Pego; i en el triangle Dénia-Alacant-Benidorm.
ELS ARÀCNIDS
Quan sentim aràcnids pensem en aranyes i en els poders aràcnids de l’Spiderman, però també són aràcnids els alacrans, els àcars i els opilions (entre d’altres). Se'n coneixen unes 28.000 espècies, de les quals unes 20.000 són aranyes.
No són insectes, són artròpodes. El diccionari diu que els aràcnids són una classe d’artròpodes que no tenen antenes, ni ales, proveïts de sis parells d’apèndixs articulats. Apèndix és una cosa afegida, ajuntada a una altra, que ix del cos d’un animal i que queda unida a una part més massissa del cos, generalment de dos en dos i posició simètrica (antenes, potes, etc..). Quatre parells d’eixos apèndixs són les potes, un parell els quelícers i l’altre els pedipalps.
CARACTERÍSTIQUES I ALIMENTACIÓ
No tenen antenes, que és la cosa que els diferencia dels insectes. Tenen sis parells d'apèndixs aticulats (quelícers, pedipalps i quatre parells de potes)
Els quelícers, tenen forma de pinça o de garfi, amb funció prènsil (per agafar) o per injectar verí.El segon és el dels predipalps o apèndixs maxil·lars, de formes molt diverses, i fonamentalment amb funció mastegadora, encara que en alguns grups pot ser prènsil (per agafar) o tàctil (per a tocar).
Els quatre parells d'apendixs restants solen ser locomotors (per a moure’s, caminar), però segons el grup al qual pertany l'animal, els podem trobar adaptats a altres funcions, com excavar, nadar, filar la seda, transportar esperma, rebre sensacions tàctils, ...
La majoria són carnívors ( mengen carn), peró hi ha de fitòfags (s'alimenten de vegetals) o de paràsits (àcars).
Les aranyes fabriquen la seua pròpia seda (majoritariament les femelles) segregada per glàndules internes, per a capturar les seues preses, per a trasnportar-se (apeguen un extrem i es deixen caure soltant fil) o per a refugiar-se en ella. Utilitzen dos tipus de fil; uns que no s'apeguen que tenen forma de radis que s'uneixen als altres fils que tenen forma de cercles concèntrics que són molt fàcils d'apegar.
Els quelícers tenen forma d'ungla i porten una glàndula verinosa que segrega una substància per paralitza les preses. Cacen a l'aguait, a terra o en les xarxes.
Per a capturar les preses i menjar-se-les utilitzen els seus ganxos de davant la boca. Els escorpins es caracteritzen pel seu abdomen i perquè els quelícers i els pedipalps tenen forma de pinça. Els quelícers són molt grossos, i serveixen per subjectar les preses que després maten amb el verí de l'ungla que porten a l’extrem de la “cua”.
Els àcars són molt menuts i la majoria són paràsits externs de vegetals (els que hi ha pels horts –aranya roja, etc ) o d’animals (com les caparres i l'àcar de la sarna). Acostumen a tenir un abdomen esferoïdal (redó) que pot augmentar de volum si s'ompli de líquids. Els quelícers tenen ungles potents per perforar l'epidermis dels éssers en què parasiten.
Els opilions, d’aspecte semblant a les aranyes, però amb potes molt més primes i llargues, i abdomen segmentat i arredonit. Els quelícers tenen forma de pinça. Reben el nom de frares. Tenen una dieta de predomini detritívor.(que s'alimenta de detritus)LA RATA
Hi ha principalment dos tipus de rates:
La rata comuna o de clavegueram i la rata de camp.
La rata comuna o de clavegueram és també coneguda com rata bruna per la coloració del seu pèl. La rata de clavegueram ocupa medis més urbans que la rata campestre o negra, de la que també és diferencia per la menor grandària de les seues orelles.
La rata comuna és bona nedadora i bussadora, però escala mal. Ës per això que la rata campestre sol ocupar les parts altes d’un edifici, mentre que la comuna les baixes.
DADES DE L’ESPÈCIE:
Omnívora i oportunista presenta una dieta molt variada, però a les ciutats es sol alimentar de fem, mentre que els exemplars més silvestres prefereixen cereals o fruits; encara que la carn, insectes, i altres materials com paper, fusta, goma, plom i plàstic també formen part de la dieta. La rata comuna pot digerir cada dia un terç del seu pes.
HÁBITAT: Fins fa 1 segle, dominaven les ciutats les rates de camp fins que arribaren les rates de clavegueram, de més tamany i agressivitat.
La rata campestre. és una bona excavadora, i quan construeix els seus habitacles, condiciona una o varies entrades, normalment localitzables en pendents de terreny entre la vegetació. Aquests refugis subterranis també compten en túnels cecs per distraure els depredadors que els visiten.
ENEMICS NATURALS: El turó, la geneta i el gat montés son els seus principals enemics. El gat domèstic també s’atreveix amb elles.
REPRODUCCIÓ: Les femelles crien cada 6 setmanes i poden començar a fer-ho amb sols 2 mesos, naixent en cada part una mitja de 12 cries. Al llarg de la seua vida, una sola parella pot tindre una descendència de 35.000 individus.
PARTS de la rata:
Cal tindre present que els rosegadors morts són un perill sanitari important, no sols per les persones sino per altres exemplars de la fauna que el consumeixen, per això els cadàvers deuen ser eliminats, aconsellablement cremats.
L'ESQUIROL
Viu en els boscos de tot el món, menys a Australia.
La raça més menuda es troba a Àfrica i mesura 13 cm. La més gran viu a l’Asia i mesura 90 cm.
Té una cua llarga i un plomell a les orelles. El pelatge és de color bru, al nord d’Espanya és obscur i va fent-se més clar cap al sud. En els dos casos el ventre és blanquet.
En la boca té llavis per a què les cries puguen mamar. És un mamífer.
Té dos incisius molt grans, que no paren de créixer. És un rosegador.
És molt flexible i el seu cos té columna vertebral. És un vertebrat.
Les potes de davant són curtes, tenen dits i ungles per a poder agafar el menjar, manipular-lo i posar-se’l a la boca.
Les potes de darrere són llargues, per a botar.
Els esquirols escalen molt bé, s’enfilen fins a les rames més altes dels arbres. Allí la seua cua li seveix de balancí per a no caure.
L’alimentació
Es mengen quasi tot el que poden rosegar amb els incisius.
Poden menjar nous, llavors, bellotes, esclata-sangs, animals xicotets i els ous de les aus.
Reproducció
Tenen de 4 a 5 cries que naixen del ventre de la mare, després de 28 dies de gestació. Naixen nus i cegs.
Aquest és el niu d'un esquirol.
Iván Cruz
Yolanda Fluixà
Francisco Pedrós
L` OCEANOGRÀFIC
El món marí està en l'Oceanogràfic, en la ciutat de les Arts i les Ciències de València. En una superfície de 80.000 metres quadrats i un volum de 42 milions de litres d'aigua, l'Oceanogràfic és el major centre marí d'Europa. El recinte està compost d’uns edificis que s'anomenen torres submarines, on es reproduïxen hàbitats marins de la Terra.
És un projecte educatiu amb el que es pretén acostar les ciències de la mar a tot el món. A més, està concebut com un projecte dedicat a la investigació i a la conservació de les espècies.
Comencem el nostre passeig per l'Oceanogràfic.
Un gran llac és l’epicentre que uneix els ambients a través de passarel·les i així accedir a les torres. En ell hi ha un restaurant submarí i la torre de mars tropicals i templats.
Ací es reprodueix l’ambient d’una platja de tortugues caretta, un bosc de kelp (algues) o la costa d'izú (Japó) amb corals o l’aranya gegant. A més, hi ha un túnel de 70 metres de longitud que mostra uns espectaculars aquaris panoràmics.
Aquests dos espectaculars aquaris representen esculls de l'indopacífic i del Carib. Ambdós aquaris es troben enfrontats, així mitjançant un simple gir de cap es poden comparar els dos tipus d'esculls. Tots dos aquaris mostren una gran varietat de peixos d'esculls, com ara peixos cirugià, unicorns, peixos cardenal, peixos ballesta, peixos àngel, peixos papallona, peixos cofre, peixos pallasso, peixos netejadors, rajades i escórpores tropicals, que ens fascinaran per la seua diversitat i colorit.
Eixim de les mars tropicals i ens dirigim a la mar Mediterrània. Tindrem a la nostra disposició un total de 7 aquaris dedicats a la presentació d'ecosistemes marins que ens mostren espècies com: mol·luscos, lubines, crustacis o esponges. Al costat està la torre de les zones humides, on es mostren zones com L'Albufera.
Seguim en el recorregut, i al sud de la torre Oceans ens porta fins l'Atlàntic, on viatgem des de les illes Canàries fins les Bermudes. Un túnel acrílic transparent d'uns 30 metres ens dóna accés a l'observació de fauna característica de mar obert.
Esta serà una verdadera immersió, ja que ens trobem submergits dins de més de set milions de litres d'aigua.
Entre els seus habitants trobarem grans taurons, rajades, sorells, verats, peixos pilot, barracudes, rèmores, àguiles marines, llobarros, tonyines, serviols i peixos lluna.
Caminem un poquet i, encara que semble que estem en el Pol Nord, continuem a València, i és que en la torre dels mars Àrtics vegem belugues i morses. I del Pol Nord, al Pol Sud en qüestió de minuts perquè la torre dels mars Antàrtics està a poques passes. En ella trobem la representació d'un penya-segat austral on veiem dues espècies de pingüins d'aquestes latituds.
Podem observar tant la manera poc destra que tenen de caminar en terra ferma com els gràcils moviments en l'aigua a través d'un gran anell acrílic.
A pocs metres està l’illa dels lleons marins, que són parents de les foques i viuen en les costes de Califòrnia. L'exhibició es troba a l'aire lliure, amb aigua climatitzada.
També, en aquesta zona, que és la zona est del parc, podem gaudir del magnífic dofinari.
El seu impressionant volum d’aigua el converteixen en el major d’Europa i un dels majors del món. Conté 26 milions de litres d’aigua i en les seues grades hi ha lloc per a 2.500 persones.
En l’espectacle actuen dofins mulars (tenen una llargària de quasi 4m.). Aquests dofins es van fer populars perquè un d’ells va ser el protagonista de la pel·lícula “Flipper”.
Doncs adéu, ja sabeu més o menys com és l'oceanogràfic per dins. Vos recomane que qui no haja anat que vaja. És una oportunitat irresistible de conéixer la mar.
EL TAURÓ
Els taurons són peixos que viuen en tots els mars, i que abunden en aigües tropicals i subtropicals.
Els taurons són peixos carnívors i agressius que fins i tot arriben a atacar a membres de la seua pròpia espècie.
CARACTERÍSTIQUES FÍSIQUES
-Mostren una gran varietat en el seu comportament i en el tamany. El tauró balena és el tauró més gran i pot arribar fins els 15 metres de llargada.
-Tenen dents afilades enclavades en membranes fibroses en lloc de en les mandíbules.
-Hi ha molts tipus de taurons: balena, bou peregrí, blanc, blau o tintorera...
SENTITS I ALIMENTACIÓ
Els taurons tenen un agut sentit de l’olfacte. Són capaços de caçar i devorar a quasi qualsevol animal marí, tant en mars profundes com en poc fondes.
Els taurons desenvolupen un paper ecològic important en els oceans; a més a més de lliurar les aigües de residus, els taurons cacen els membres més dèbils o ferits de les poblacions de peixos, ajudant així a l’espècie a mantenir la seua força genètica. Entre altres, la seua dieta la composen les foques, tortugues, aus, balenes i una gran varietat de peixos.
PREGUNTES
Tots els taurons són perillosos ?
Al món hi ha almenys 250 espècies de taurons, i d’aquestes només unes 25 es consideren perilloses per a l’home. Entre elles hi ha el tauró blanc, el peix martell, el tauró tigre i el solraig.
Les platges tropicals de zones que saben que són freqüentades pels taurons, sovint estan protegides amb xarxes.
Que hem de fer si mentre som a l’aigua veiem que se’ns acosta un tauró?
Mantenir-nos serens. Si no pots sortir de seguida de l’aigua, intenta fer veure que no tens por. Pica el tauró amb tot el que trobes a mà, i fes molt de soroll. Les possibilitats de supervivència són millors si s’ataca el tauró abans que ell ens ataque a nosaltres.
Quantes fileres de dents té el tauró?
Un tauró pot arribar a tenir 5 fileres de dents, disposades unes darrere de les altres. A mesura que les dents del davant és desgasten o cauen, les del darrere van avançant per substituir-les. Aquest procés de renovació dental continua al llarg de tota la vida del tauró. A mesura que creix, les noves dents solen ser més grosses que les anteriors.
No tots els taurons les tenen iguals. Es pot identificar una espècie per la forma de les dents. Les dents del tauró blanc són triangulars i semblants a una serra; les dents del tauró bou s’assemblen més a una daga.
ELS COLOMS
Els coloms són ocells domèstics.
El bec dels coloms -fort i robust- ens indica que són granívors.
S’alimenten de dacsa, pa remullat, sobres de menjar, aigua (que és fonamental per a la vida del colom) ... També necessiten picar grans de sorra que li serviran per triturar els aliments i facilitar la digestió.
Els coloms també festegen i són monògams, és a dir, tenen parella estable. El colom mascle persegueix la femella tot estarrufant-se i escombrant el terra amb les plomes de la cua.
Quan es fan “petonets” amb el bec, el mascle introdueix aliment en el bec de la femella.
Els coloms construeixen els nius aprofitant els seus propis excrements, materials que puguen trobar, des de branquetes fins a clips o altres eines (inclòs amb esquelets de coloms morts).
La coloma pon dos ous i pot pondre tot l’any . Els cova uns 18 dies; l’alimentació dels petits és la base d’una substància que secreta el pap de la coloma.
De coloms n’hi ha de diferents races. Les més conegudes són el colom de caputxa, que té una cresta de plomes, el colom romà o reial, que és el més gros de tots i el colom missatger, notable per la seua capacitat d’orientació i de retorn al niu.
L’ensinistrament dels coloms constitueix la base de la columbofília. Els afeccionats a la columbofília s’anomenen columbaires i fan competicions de vol.
Característiques físiquesEls coloms tenen els ulls rodons i de color coure, les orelles són un foradet que tenen al costat del cap, el bec és gris i el tenen una mica corbat. Les potes són de color granatós amb tres dits al davant i un al darrere, i quan camina es balanceja d’un costat a l’altre.
Les ales mesuren uns 30 centímetres aproximadament i el seu tacte és suau.
Curiositats sobre els coloms
Sabíeu que un dels símbols de la pau més coneguts és un colom blanc amb una branqueta d’olivera al bec?
Molts artistes l’han dibuixat o pintat, com Pablo Picasso.
Els hi encanta els edificis grans i alts.
L’expressió “fer volar coloms” es fa servir quan algú deixa volar la seva imaginació, s’il·lusiona inútilment o no toca de peus a terra.
Hi ha un refrany popular que diu “el colom menja or i caga plom”, que fa referència a que costen molt de mantenir i fan molta colomassa.
El cant del colom es diu parrup.
L’onomatopeia del seu cant és:
“Jo sóc més guapo que tu! Jo sóc més guapo que tu!”.
LA RABOSA
La rabosa o guineu és un dels nostres animals autòctons i que ha marcat amb el seu nom tota la geografia del País Valencià: El barranc i la partida de la Rabosa a Les Coves, el malnom que es dona als habitants de Les Useres i de Tírig, els nombrosos paratges muntanyencs (Cau de les raboses, Pas de la rabosa, etc.). Tenim raboses per allà on anem, tenim raboses per a molts anys!
COM ÉS?
Té el tamany d’un gos mitjà, ja que, incloent-hi la cua, no sol superar els 120 cm. i el seu pes no és superior als 10 kg. Els mascles són més grans que les femelles, com passa a la majoria dels mamífers carnívors. El seu pèl, juntament amb els seus hàbits depredadors, li han portat la major part de problemes, perquè al ser dens i llarg, suau i rogenc, li dóna una qualitat molt apreciada en pelleteria. La punta de les orelles i de la cua sol ser negra, així com algunes zones de les potes. La gola, la barbeta i la panxa solen ser quasi blanques. El morro és afilat i acaba amb un musell petit, negre i brillant.
QUÈ MENJA?
La rabosa o guineu és un dels pocs cànids salvatges que ha sabut adaptar-se amb una perfecció admirable al nou paisatge imposat per l’home, ha crescut traient profit de la nostra incúria mediambiental. La seua dieta natural consisteix en insectes, ratolins, pardals, rèptils, i en època de reproducció, algun conill.
Amb el pas del temps, alguns exemplars aprengueren que els corrals de les cases de camp estan farcits d’aus grosses, una mica estúpides i que tan sols saben fugir. Però la descoberta més gran la farien després, quan els humans començàrem a amuntegar de manera sistemàtica el nostre fem a les rodalies dels pobles. Imagineu-vos... menjar abundant, i constantment renovat.
COSTUMS
Sempre evita l’home. Se sol organitzar amb parelles, cadascuna de les quals ocupa i defensa un territori particular. En aquest territori excaven les seves galeries i parixen les seves cries.
Curiositats:
-A la fi de l’estiu adquireix una dieta vegetariana i li agrada molt menjar el margalló, que curiosament rep el nom de pa de rabosa a Xeraco (Xino xano).
-Des de sempre, la paraula rabosa o rabosenc aplicada a una persona, o raboseria a un fet, s’ha relacionat amb acudits astuts, intel·ligents i de viu enteniment.
LA RATA PENADA
UN POC D’HISTÒRIA
La presència de la rata penada és constant en la història de la nostra terra i la seua imatge s’ha utilitzat en la cultura popular.
És l’animal heràldic de València per antonomàsia. Segons la llegenda els àrabs el domesticaven i el col·locaven per a mantindre a ratlla als mosquits dels terrenys pantanosos pròxims a la ciutat de València.
Una nit, diu la llegenda, el rata penada va quedar fascinat per la figura del dragó que decorava el casc de Jaume I. Va ser llavors quan el rei cristià va poder capturar-lo i l’endemà va prendre la ciutat. Conscient de la importància que havia tingut la captura del rata penada en la consecució dels seus fins, el rei cristià va concedir a la ciutat de València un nou escut.
LES RATES PENADES DEL PAÍS VALENCIÀ
On viuen les rates penades?
A la Comunitat Valenciana viuen 22 espècies diferents de rates penades, que varien en tamany, aspecte i costums. Les podem dividir en 3 grups depenent dels refugis que utilitzen.
Les rates penades cavernícoles: 11 espècies
Es refugien a coves o cavitats artificials com a mines o cellers.
Les rates penades forestals: 4 espècies
Es refugien en buits de grans arbres.
Les rates penades fisurícoles o urbanes: 6 espècies
Se refugien en clavills de tallats rocosos, penya-segats i arbres. Aprofiten també forats i clavills de murs en ambients urbans i rurals.
Què és això de l’ecolocació?
Les rates penades són mamífers nocturns o crepusculars i per a moure’s en la foscor s’ajuden d’un sistema d’emissió de sons d’alta freqüència denominat "ecolocació". Este sistema consisteix en l’emissió d’ultrasons per mitjà de la boca o el nas que al rebotar en un obstacle són rebudes novament per l’oïda de la rata penada, que processa una imatge sónica dels objectes, un sistema semblant al conegut "sonar".
Què mengen les rates penades?
A Europa totes les rates penades s’alimenten d’insectes. Uns volen buscant arnes i mosquits entre els matolls, altres sobrevolen els rius pescant artròpodes aquàtics, altres corren pel sòl darrere dels escarabats...
A Causa del seu accelerat metabolisme necessiten ingerir grans quantitats d’aliment per a mantindre la seua activitat diària. Açò els ha convertit en vertaders controladors naturals dels insectes, i per consegüent controladors dels insectes que danyen els nostres boscos i cultius, dels insectes transmissors de malalties o dels insectes que simplement ens molesten amb les seues picadures.
Les rates penades, en les zones on abunden, mantenen un equilibri que difícilment podríem substituir de forma artificial. Un descens important en les seues poblacions ocasionaria greus conseqüències ecològiques.
Per què dormen les rates penades a l’hivern?
La hivernació és una adaptació a la falta d’aliment que es dóna en els mesos més freds
LA PUÇA
La puça és un paràsit, un xicotet insecte que tan sols medix dos mil.l.límetres de longitud el mascle i de 3 a 4 mil.límetres la femella. Aquestes no tenen ales en el seu estat adult. Ara bé, no les necessiten puix han aprés a botar de tal manera que els millors atletes s’inclinarien front a elles. Cada bot pot arribar a una altitud de 10 centímetres i una longitut de 35 centímetres. Hi ha més de 1.200 espècies de puces i la seua vida dura, aproximadament, entre 3 i 4 mesos
El cos de la puça està especialment dissenyat per poder desplaçar-se a través dels més espessos boscos de pèl. El lloc més adequat per reproduir-se és al terrat de les vivendes, entre la pols dels badalls dels mobles i les parets. Ací és on la femella i el mascle s'emparellen i posteriorment la femella pon els ous. Aquests esclosen al cap de 5 dies, i aleshores ixen les larves. Estes s’alimenten de teixits vius i, després d'uns quinze dies, tegeixen un capoll del qual eixiran, al cap de 15 dies més, les puces totalment formades.
La puça xucla la sang de molts vertebrats i pot estar present en l’home i altres animals de sang calenta com els gossos, els gats, les rates... i les consequències poden ser nefastes perquè poden transmetre moltes malalties infeccioses i contagioses com “la pesta” o “el tifus marí” transmés per les puces de les rates.
Quan la puça xucla la sang, en el lloc de la succió apareix un punt roig i produeix picor.
Les puces es poden eliminar utilitzant un sabó especial i fort, o aplicant insecticides
Ara, a que no saps com es “domestica” una puça?.
Doncs es col·loca en un recipient transparent, com un pot de conserves o un got i es tapa la part superior amb un cristall.
La puça bota amb totes les seues forces intentant escapar-se però, a poc a poc, va veient com els seus esforços són inútils i que a cada bot que pega es fa mal. Així que deixa de botar alt i comença a pegar bots menudets. Després d’haver-la “domesticat”, el seu major bot és de 5 centímetres i mai més botarà tan alt; no importa que retires el cristall o que la tragues del recipient .
Ja sabeu com és la puça, així que no s’acosteu molt als gats i gossos abandonats perquè si tenen puces aquestes poden produir-vos malalties. I, amiguets i amiguetes, vos faig saber que la millor manera de previndre‘ns és una bona higiene. Malgrat tot no s’acabaran, i cal saber que està sobre la terra des de fa uns seixanta milions d’anys. Quants anys, eh?.
De la mateixa manera que la resta dels ocells tenen el cos cobert de plomes que, a més de la seua utilitat per al vol també els permeten mantindre el cos a una temperatura constant. Les àguiles, a més, tenen cobert de plomes les potes fins a les urpes.
Les águiles solen viure a la part alta de les muntanyes. Són aus rapinyaires diürnes i, com tots els rapinyaires s’alimenten d’una gran varietat d’animals que s’empassen sencers, si bé quan són massa grans els trossegen. Les parts que no poden digerir –pèls, plomes i ossos..- les regurgiten en forma de xicotetes boles, anomenades egagròpiles.
Les parts del seu cos són: narius, pili, cera, bescoll, canell, escapulars, bastardes, calces, cobertores, carpó, règimes, primàries i timoneres. Com podeu vore observant el dibuix.
És reprodueixen per ous naturalment i construeixen els nius a les branques dels arbres o als penya-segats rocosos, formant plataformes de branques que entapissen amb herba i molsa; normalment fan servir el mateix niu durant uns quants anys.
Les àguiles adultes no tenen massa enemics naturals: únicament alguns mamífers, rèptils i altres ocells. No obstant, com passa moltes vegades, l’home és el princípal enemic d’aquests magnifics ocells.
L’home continua posant en perill aquests bonics ocells, ja siguen caçant-les il·legalment, destruint el seu hàbitat natural o contaminant el medi ambient.
Les substàncies tòxiques dels pesticides s’acumulen al seu organisme i els provoquen la mort o causen alteracions en els ous, fent-ne la closca molt més blaneta i fàcil de trencar.
La intromissió en les àrees de cria és un altra de les principals amenaces que afecten a les àguiles, ja que si se les molesta poden arribar a abandonar el niu.
Hi ha molts tipus d’àguiles són: l’àguila pescadora, l’aligot, l’àguila del cap blanc, l’àguila cuabarrada, l’àguila calçada, l’àguila imperial, l’aguila reial i l’àguila daurada.
L’àguila reial i l’àguila daurada són unes de les més grans: fa entre 75 i 88 cm.
L’àguila imperial i molts més tipus d’àguiles estan en greu perill d’extinció.
LA MOSCA
Què molestes solen ser eixes mosques que una i mil vegades apareixen al nostre nas, orella o altra part descoberta del cos justament quan estem a punt de dormirnnos en una d’eixes vesprades tant caloroses d’estiu. Ens fan pessigolles, no mosseguen, però ens fan fàstic.
Amb la mà és molt dificil fer-li comprendre que molesta. Encara que l’ataquem per darrere, ella se n’adona, ja que té dos grans ulls compostos d’uns quant milers de petits ulls. No tarda en escapar-se, ja què una mosca domestica bat les ales unes 200 vegades per segon. I no parlem de cansar-se ja que té un gran aguant perquè respira per moltes finestres que té des de la boca fins a l’extrem de l’abdomen,anomenades espíracles.
Una idea de la seua agudesa olfactiva voss la donarà com de ràpid apleguen allí on hi ha carn podrida dolços o altres llepolies. El sentit de l'olfacte el tenen molt desenvolupat i es troba a les antenes.
Hi ha mosques de tots els tamanys i colors possibles i fins ara s'han pogut comptar unes 85.000 especiès diferents.
Com bé sabeu són insectes i com a tals tenen quatre ales però sembla ser que amb dues en tindrien prou i per això s'anomenen "DÍPTERS". El que passa és que les dues ales posteriors s'han atrofiat.
La mosca s'alimenta de substàncies orgàniques líquides o semilíquides que xucla mitjançant la trompa.
És ovípara, i la femella pon grups de 100 ous i pot pondre'n inclús fins a mil en el curs de la seua vida, i els pon preferentment en els femers.
Segons siga la temperatura i la humitat les larves ixen dels ous en un temps que pot oscil·lar entre les 8h i els tres dies. Aquestes s'anomenen NIMFES que mitjançant una nova transformació es converteixen en mosques bialades. Al tercer dia d'haver nascut ja poden procrear.
Quan acaba l'estiu i acaba la tardor sol produir-se una epidèmia anomenada "MOHO DE LA MOSCA". És un fong que les ataca i les elimina de forma dràstica.
Solen passar l'hivern als corrals que hi ha a prop de les ciutats i al camp.
Com que solen anar per on hi ha molta brutícia, transporten en les potes i l'aparell bucal diferents microorganismes, els quals ens poden produir a les persones diverses enfermetats.
LES ÀGUILES
De la mateixa manera que la resta dels ocells tenen el cos cobert de plomes que, a més de la seua utilitat per al vol també els permeten mantindre el cos a una temperatura constant. Les àguiles, a més, tenen cobert de plomes les potes fins a les urpes.
Les águiles solen viure a la part alta de les muntanyes. Són aus rapinyaires diürnes i, com tots els rapinyaires s’alimenten d’una gran varietat d’animals que s’empassen sencers, si bé quan són massa grans els trossegen. Les parts que no poden digerir –pèls, plomes i ossos..- les regurgiten en forma de xicotetes boles, anomenades egagròpiles.
Les parts del seu cos són: narius, pili, cera, bescoll, canell, escapulars, bastardes, calces, cobertores, carpó, règimes, primàries i timoneres. Com podeu vore observant el dibuix.
És reprodueixen per ous naturalment i construeixen els nius a les branques dels arbres o als penya-segats rocosos, formant plataformes de branques que entapissen amb herba i molsa; normalment fan servir el mateix niu durant uns quants anys.
Les àguiles adultes no tenen massa enemics naturals: únicament alguns mamífers, rèptils i altres ocells. No obstant, com passa moltes vegades, l’home és el princípal enemic d’aquests magnifics ocells.
L’home continua posant en perill aquests bonics ocells, ja siguen caçant-les il·legalment, destruint el seu hàbitat natural o contaminant el medi ambient.
Les substàncies tòxiques dels pesticides s’acumulen al seu organisme i els provoquen la mort o causen alteracions en els ous, fent-ne la closca molt més blaneta i fàcil de trencar.
La intromissió en les àrees de cria és un altra de les principals amenaces que afecten a les àguiles, ja que si se les molesta poden arribar a abandonar el niu.
Hi ha molts tipus d’àguiles són: l’àguila pescadora, l’aligot, l’àguila del cap blanc, l’àguila cuabarrada, l’àguila calçada, l’àguila imperial, l’aguila reial i l’àguila daurada.
L’àguila reial i l’àguila daurada són unes de les més grans: fa entre 75 i 88 cm.
L’àguila imperial i molts més tipus d’àguiles estan en greu perill d’extinció.
Anna Ramiro (6é)
LA MOSCA
Què molestes solen ser eixes mosques que una i mil vegades apareixen al nostre nas, orella o altra part descoberta del cos justament quan estem a punt de dormirnnos en una d’eixes vesprades tant caloroses d’estiu. Ens fan pessigolles, no mosseguen, però ens fan fàstic.
Amb la mà és molt dificil fer-li comprendre que molesta. Encara que l’ataquem per darrere, ella se n’adona, ja que té dos grans ulls compostos d’uns quant milers de petits ulls. No tarda en escapar-se, ja què una mosca domestica bat les ales unes 200 vegades per segon. I no parlem de cansar-se ja que té un gran aguant perquè respira per moltes finestres que té des de la boca fins a l’extrem de l’abdomen,anomenades espíracles.
Una idea de la seua agudesa olfactiva voss la donarà com de ràpid apleguen allí on hi ha carn podrida dolços o altres llepolies. El sentit de l'olfacte el tenen molt desenvolupat i es troba a les antenes.
Hi ha mosques de tots els tamanys i colors possibles i fins ara s'han pogut comptar unes 85.000 especiès diferents.
Com bé sabeu són insectes i com a tals tenen quatre ales però sembla ser que amb dues en tindrien prou i per això s'anomenen "DÍPTERS". El que passa és que les dues ales posteriors s'han atrofiat.
La mosca s'alimenta de substàncies orgàniques líquides o semilíquides que xucla mitjançant la trompa.
És ovípara, i la femella pon grups de 100 ous i pot pondre'n inclús fins a mil en el curs de la seua vida, i els pon preferentment en els femers.
Segons siga la temperatura i la humitat les larves ixen dels ous en un temps que pot oscil·lar entre les 8h i els tres dies. Aquestes s'anomenen NIMFES que mitjançant una nova transformació es converteixen en mosques bialades. Al tercer dia d'haver nascut ja poden procrear.
Quan acaba l'estiu i acaba la tardor sol produir-se una epidèmia anomenada "MOHO DE LA MOSCA". És un fong que les ataca i les elimina de forma dràstica.
Solen passar l'hivern als corrals que hi ha a prop de les ciutats i al camp.
Com que solen anar per on hi ha molta brutícia, transporten en les potes i l'aparell bucal diferents microorganismes, els quals ens poden produir a les persones diverses enfermetats.
Anna Ramiro
Els óssos
Els óssos són animals solitaris però, a la primavera, es reuneixen per formar parella. Els mascles lluiten per una femella. La parella festeja molt poc de temps. És en el repòs hivernal quan naixen els menuts que pesen entre 200 i 600 gr.
Els óssos són omnívors, això vol dir que mengen de tot; poden menjar: ratolins, peixos, carronya, insectes, fruites, fruites seques, vegetals, mel...
A l’hivern, quan l’aliment s’acaba i la temperatura baixa, el óssos passen mesos “dormint” en refugis (hivernació).
Els óssos són mamífers, tenen un cos molt fort i un cap molt gran.. Tammateix, els ulls són menuts, les orelles rodones, i la cua molt curta. Tenen un pelatge espés i el color canvia segons l’espècie; alguns tenen taques clares en certes parts del cos.
Els óssos són omnívors, això vol dir que mengen de tot; poden menjar: ratolins, peixos, carronya, insectes, fruites, fruites seques, vegetals, mel...
Anna RamiroLES GAVINES
Les gavines són les aus marines més familiars de les regions temperades del nord, i regularment són vistes caçant al llarg de la vora, presa de la zona entre marees o desviant-se terra a dins en busca d’aliments o llocs on criar.
Les espècies grans tenen el bec robust i en forma de ganxo, les menors tenen el bec prim. En moltes espècies les parts inferiors són blanques, o amb un colorit més obscur en el dors i en la part superior de les ales.
El bec i les potes solen ser grogues o roges, però existeixen moltes variacions tant entre espècies com en diferents èpoques de l’any en la mateixa espècie. També de constitució robusta, les gavines són elegants en vols, la seva facilitat de maniobrar, els permet aprofitar les corrents ascendents prop dels penya-segats. També es troben en la superfície de l’aigua, on es propulsen amb força amb les ales.
Les més conegudes de les aus marines, habiten en les costes d’Amèrica i Europa. Existeixen unes 43 espècies, d’ales llargues i dits dels peus units per una membrana, les aus més familiars de totes les costes.
Vuit espècies es troben en les mars Argentines de les quals una d’elles resideix exclusivament en la zona marítima caracteritzades per forts vents.
Pel seu espès plomatge aquestes aus no poden submergir-se.
Se sap que les gavines viuen fins els 40 anys en captivitat y fins els 36 anys en llibertat.
Els aeroports i els abocadors que hi ha al voltant les atrauen en quantitat i representen un perill per als avions; es tracta d’ un risc sense resoldre.
Refrany: ”Quan la gavina fa el caragol, mestral remou”
EL LINX IBÈRIC
Família: felins.
Grup: mamífers.
Pes:18 a 30 kg.
Longitud de la cua: de 5-15 cm.
Ordre: carnívors.
Alimentació:principalment conill i llebre.
Reproducció: a la primavera.
Gestació: 90 dies.
Camada: 2 a 3 cries.
Longevitat: de 10 a 20 anys.
Hàbitat: muntanyes i boscos de la Península Ibèrica
Estructura social: solitari menys en l’època de cel.
És semblant al gat, d’aspecte robust i amb les 4 potes llargues. El seu pelatge és bru.
Les seves orelles son punxegudes, com un pinzell, amb pels negres i rígids.
El linx ibèric o linx marró és un felí molt semblant al cerval, però més gran, i molt semblant també al linx nòrdic, del que sovint s’ha considerat una subespècie. És d’aspecte robust, amb unes potes llargues i una cua curta amb una borla negra en l’extrem que sol mantenir alçada batent-la en moments de perill o excitació. Les seves característiques orelles punxegudes estan acabades en un pinzell de pèls negres rígids, la finalitat dels quals possiblement siga la de descompondre la rodona silueta del seu cap, afavorint d’aquesta manera el seu camuflatge. També són característiques les patilles que pengen de les seves galtes i que augmenten progressivament de grandària amb l’edat. Els joves de poques setmanes manquen de patilles i gairebé de pinzells i en els individus d’un any ja apareixen. Els mascles tenen les patilles i els pinzells negres més llargs que les femelles.
El linx ibèric és el felí més amenaçat del món. Per això Espanya i Portugal són els principals responsables mundials de la seva conservació. La població de linx ibèric s’ha vist dràsticament reduïda en els últims 15 anys; la seva població, d’aproximadament 1.200 individus que hi havia a primers dels anys 90 del segle XX, ha quedat reduïda a un nombre entre 84 i 143 individus adults. Les causes d’aquesta regressió són:
La contínua mort de linxs en llaços i ceps, per tirs de caçadors i atropellats en carreteres.
La destrucció del seu hàbitat per part de l’home, per la construcció de carreteres o embassaments, repoblacions forestals, la construcció d’urbanitzacions, etc.
La reducció de les poblacions de conill, la seva principal presa.
El linx ibèric només està present al sud-oest de la Península Ibèrica, ocupant principalment la brolla i bosc mediterrani. Fins fa uns cent anys es podia trobar en gairebé tota la Península Ibèrica, però actualment la seva distribució n’ocupa menys del 5%. Per a la seva supervivència necessita una gran cobertura vegetal i una presència abundant de la seva principal presa: el conill.
Per tal d’intentar mantenir les poblacions de linx, els conservacionistes han criat i alliberat conills als seus territoris.
Joana Pelegrí
ERIÇÓ COMÚ
Morfologia
El seu aspecte és aplanat, massís, arrodonit i pesant. Pesa 400-1200 g i fa una llargada total d´entre 23 i 30 cm. La cua fa de dos a quatre cm, sembla no tindre coll. Les espines o pues que tenen un mil·límetre de gruix i una llargada de 2 a 2’5 cm són de color clar amb un parell de bandes més fosques, cosa que conferix a
l’animal una coloració general bruna. Les seues potes són curtes i tenen cinc dits acabats en fortes ungles. Els mascles són més grans que les femelles i tenen el ventre d’un color que varia entre el bru i el marró groguenc, mentre que el de les femelles és de color cendra.
Reproducció
Generalment té dos períodes de zel, el primer entre maig i juny i el segon entre agost i setembre. En aquesta fase del cicle reproductiu té lloc la parada nupcial, s'assembla a una baralla entre mascles que segueixen a la femella amb el musell enganxat a la seva cua. El festeig dura entre 30 i 180 minuts.
La gestació dura de 30 a 45 dies, passats els quals té lloc el part (2 cada any), en el qual parixen de dues a deu cries que naixen amb el ulls tancats, nues i d'un color rosat. Els nadons amiden de 6 a 9 cm, i pesen entre 11 i 25 grams. Als tres dies ja els hi han eixit unes espines de color blanc i al cap de dues setmanes obrin el ulls, quan ja solen pesar uns 70 grams. Als 20 dies deixen de mamar i a partir del mes ja
acompanyen la mare a les seues sortides. A partir de les cinc o sis setmanes ja s'independitzen. La
maduresa sexual l'assoleixen aproximadament als 10 mesos.
Alimentació
Caça i menja insectes i les seves larves, miriàpodes, caragols, llimacs, cucs de terra i fins i tot s'atreveix amb granotes, ratolins, sargantanes, colobres i escurçons. Aquesta dieta es complementa amb ous i pollets d'ocell dels que hi troben per terra, glans, baies i altres fruits.
Hàbitat
Boscos, camps de conreu, jardins i parcs, generalment llocs no massa freds i humits. Sovint se’l troba a prop dels pobles i a l’hivern pot fer servir construccions humanes per a protegir-se del fred. El seu territori abasta entre 5,5 i 100 hectàrees, depenent de l’abundància d’aliment que hi trobe.
