CONTEN QUE...



 JM41


Tania i el conillet

                                                                                         Angela Rubio
Tania era una xiqueta simpàtica i divertida. Tania sempre anava al bosc a jugar amb els seus amics i amigues. Jugaven a la pilota i corrien pel bosc.
Un dia passejant pel bosc van sentir plorar a un animalet, i buscant-lo van veure que era un conillet que tenia la pateta enganxada en una trampa. A Tania li va saber mal i entre tots el van portar al veterinari. Allí el van curar i després se'l van endur a casa de Tania i li van donar de menjar. Tania li va preguntar als seus pares si podien quedar- se’l, i als seus pares també els va saber mal i se'l van quedar.

I...conte contat, conte acabat

Sara


El camí a l’escola


Hi havia una xiqueta que s’anomenava Inés que quan va complir nou anys els seus pares la van deixar anar sola a l’escola. Al principi li agradava molt perquè es sentia més major, però després era avorrit sempre el mateix camí.
Un dia de camí a l’escola es va inventar un joc.
Va elegir a vàries persones que veia tots els dies i les va convertir en personatges imaginaris:
L’home que venia el va convertir en un músic famós que tocava molt bé la guitarra, el caixer del supermercat el va convertir en Mister Bolo, un fotògraf de moda; la dona de la tenda de les fruites i verdures la va convertir en una oca i per últim al conserge de l’escola en un astronauta.
Per la vesprada, en eixir de l’escola, quan tornava cap a casa caminant, va fer que tots els personatges tornaren a ser la persona que eren...
Ja per la nit, quan anava a dormir, pensava en quins personatges imaginaris els convertiria a l'endemà i així ja no s'avorriria mes de camí a l’escola.

I...conte contat, conte acabat

Josep Bolo Camarena 6é C





 JM40

UN AMIC DIBUIXAT

Lluís era un xiquet de cabells rossos, amb ulleres i ulls blaus. Lluís sofria de bullying per part dels seus companys de classe. Cada dia l’esperaven a la porta de l’escola, li furtaven el menjar i l‘acompanyaven a casa. Tots els dies anava a plorar a la seva habitació. A Lluís li encantava dibuixar i això va ser la seva salvació. Desesperat, Lluís va agafar un full i va començar a dibuixar:
    - Snifff ...sniff..
    - Ei xiquet... no plores...!!!

Lluís es girà ràpidament i digué:

- Qui ets? Qui em parla? -Exclamà estranyat Lluís.
- Ací baix, cap de suro!

Lluís mirà cap a baix i observà el seu dibuix cobrar vida. Era un xiquet de pell fosca i cabells negres amb una «metxa» blava i una cara mig burlona i mig orgullosa.

- T’ha costat eh?
- Wow...Has cobrat vida? Com? I el teu nom?
- Ui,ui,ui...A vore...Si! Tinc vida, em diuen Miquel i perquè em sabia mal i volia ser el teu amic!

Van passar la vesprada parlant d’allò i d’això... Fins l’endemà no van parar d’estar junts...

L’endemà:

-Me n’he d’anar Miquel, després tornaré! -Va dir Lluís.
- Ji, jii...Val!

Lluís se’n va anar tot seguit a l’escola mentre a Miquel se li dibuixava un somriure maquiavèl·lic en la seva cara.
En entrar en classe, la mestra començà a parlar a tots:

- Avui tenim un nou company, xiquets i xiquetes! Espere que sigau bons companys amb ell i l’ajudeu.

Entrà... Miquel! Lluís no s’ho podia creure! Miquel li dedicà un guiny a Lluís mentre es presentava a la classe. Es van seure junts i quan va arribar l’hora del pati:

-Que fort! Estàs ací, Miquel! Com? -Preguntà Lluís.
-Jajajaja! Una altra vegada les preguntetes? Pensava que necessitaries una ajudeta.

Uns xiquets aparegueren a l’esquena de Miquel:

- En compte Miquel! Són Ambròs, Gerard i Lorena! Els xiquets que em fam bullying!
- Què fas amb aquest imbècil? -Va dir Lorena.
- No saps que no fa res? -Digué Gerard.

- Calleu-se tots! Els imbècils sou vosaltres per dir imbècil a un pobre xiquet! -Els recriminà Miquel.
- Pe-pe-però que?! .Exclamà Ambròs.

Durant tot el dia Miquel va defendre a Lluís, fins i tot quan anaren a casa... Però Ambròs i companyia pensaven un pla:
- Lluís no és res si no està Miquel al seu costat. -Els va dir Ambròs.
- Eixe és el problema... No se’n va del costat d’ell! -Parlà Lorena.
- Ja tinc el pla... -Xiuxiuejà Gerard.

L’endemà, un mestre va cridar a Miquel per culpa de Lorena,que l’havia acusat de que ell feia bullyng.

- És una vergonya que sigues nou i ja comences a fer bullying i a molestar els altres. - Cridava el director.
- Què!? Impossible!? Jo no he fet res... A més, com pot acusar-me? -Exclamà sorprès Miquel.
- És definitiu. Tinc testimonis. Parla amb Lorena. -Li digué

Lorena aparegué recolzada amb els braços creuats al costat de la porta. En la cara tenia una expressió de: «Ja,ja...no pots fer res.»

Miquel començà a explicar al director tot el que havia passat:

- Hmpf... Bé. Pots anar-te’n Miquel. Hauré de tindre una xerrada amb la senyoreta Lorena.

Miquel va eixir per la porta del despatx a tota velocitat. Mentre, a Lorena se li dibuixava una expressió de sorpresa a la cara.

- Ufff...Ufff...Tinc que trobar a Lluís...Ufff....ufff... -Pensà Miquel.

Miquel va eixir al pati, però ja era massa tard... Ambròs i Gerard ja estaven pegant a Lluís.

- Lluís! - Cridava Miquel.
- Hmpf... - Deia Gerard
- Miquel!! -Contestava Lluís

Gerard i Ambròs s’abalançaren sobre Miquel:

- Lluís! Dibuixa’m més coses!

Lluís trobà el dibuix de Miquel a la seva butxaca. Ets clar! Si Miquel era un dibuix podria dibuixar-li més coses.
A dures penes aconseguí dibuixar-li...

Una armadura....

- Lluís! Ràpid!

...una espasa...

- Lluís!

... ales...

- Llu....

I un escut!

Ràpidament s’elevà cap al cel amb les seves ales i espentà a Ambròs i a Gerard cap a la paret, deixant-los inconscients...
Lluís, amb molta amabilitat li donà la mà a Ambròs i a Gerard. Es girà cap a Miquel i aquest s’estava evaporant.

- Ja no necessites la meva ajuda...
- Ah....Miquel!!! -Exclamava Lluís.

Era massa tard. Miquel havia desaparegut. Però gràcies a ell va aconseguir ser un xiquet normal amb molts amics.

FI


                                                                                                                     Jordi 5é A




 JM39
 
EL XIQUET I EL DRAC


                                                      Ainara Gonzalez
Fa molt de temps, en un bosc vivia una família que no creia en la màgia, fins a huí. El xiquet, que es deia Fernando, un dia va anar al bosc i es va trobar una cova. Aleshores, es va quedar bocabadat perquè va veure un ésser que ningú creuria mai.
Aquell ésser tenia ales com un cos, escates blaves i quan Fernando les va vore es quedà mut de la impressió. També li va vore uns ulls rojos com si tingueren fam i unes urpes molt afilades. Aleshores, Fernando va entropessar amb una armadura d’or, però no era d’un humà, era del drac.
En aquell moment, el xiquet es va armar de valor i va botar des d’una roca fins al drac i li va posar l’armadura. El drac va sentir una rampa i, de sobte, va pensar que aquell encontre amb el xiquet era màgic. I finalment el xiquet i el drac es van fer amics.
                                                                                                                            Alexandre Tercero


EL NADAL DE MARINA

                                                        Sara Castelló

Als afores d’un poble en el que les festes nadalenques eren celebrades amb molta joia,
vivia Marina, una xiqueta molt valenta i bonica.

S’acostava Nadal, quedaven poques setmanes, però per a Marina mai aplegaven aquelles esperades festes. Una nit va veure que la seua nova veïna estava col·locant uns flascons amb unes enganxines de molts colors. Marina tenia curiositat per saber que contenien aquells flascons. Al matí següent ella ja estava a la porta de Maria Ratolineta per resoldre aquell dubte; ella no li va respondre amb molta amabilitat, però Marina no es va rendir i totes les nits s’assentava enfront de la finestra i es passava hores mirant com Maria Ratolineta feia les seues pocions màgiques. Van passar unes setmanes i Marina va haver de fer diferents proves per veure com podia entrar a casa de Maria, fins que una nit va poder entrar per la finestra de la cuina.
Marina va agafar els flascons màgics i, carregada, va tornar a la seua habitació i es va posar a fer aquella poció tan misteriosa. Primer va ficar setanta flascons i després quatre-cents setanta més. I Sabeu què és el que va passar? És clar, el que tots esperàveu! La seua habitació es va omplir de llums de molts colors, també la cuina i el menjador, en fi, tota la seua casa!
Va eixir al carrer i tot estava ple de llums però el que més li va agradar a Marina va ser que totes les persones tenien un somriure a la seua cara.
El Nadal ja havia aplegat i Marina estava molt contenta!
I conte contat, el Nadal ja ha aplegat! 
INÉS FERRER GREGORI




 JM38
 
NUVOLÀNDIA

Hi ha un món fantàstic que molts pocs coneixen, es tracta de Nuvolàndia.
Aquest es el món dels núvols on viuen els sers diminuts que eixien dels somnis dels xiquets i les xiquetes i s’enlairen.
Ah! se m’oblidava presentar-me. Soc Hanna. Els nuvolians m’han anomenat la seua guerrera en el món. La meua missió es ajudar-los a connectar-se a traves dels somnis dels xiquets. Per què sabeu que els ha passat? Que els mals somnis dels xiquets estan acabant amb ella.
Tot va començar el dia que els nuvolians preparaven la seua festa i un nuvol negre format pels malsons dels xiquets i xiquetes envejosos es va llançar en contra d’ells, separant-los, i van pel món sense vida.

Un dia en un somni, em va visitar la seua reina i em va dir que si aconseguia tindre un somni divertit on apareguera un nuvol ple de personatges diminuts i imaginaris, podria tornar a la vida un trosset del seu món.
Em va dir que per a mi seria fàcil perquè l’havia reconegut de seguida en el meu somni, però que jo sola no aconseguiria res, que havia de demanar a tots els xiquets i xiquetes que somiaren i despertaren la seua imaginació. I ací estic en la meua missió. Voleu ajudar-me?





Valèria la inventora

Això era una xiqueta que li deien Valèria. A ella li agradava dibuixar invents per al futur, i, com sabreu el seu somni era ser inventora. La seua família era molt rica, tenien una mansió enorme i també tenia una piscina en forma d’un panda, les habitacions eren el que més tenia....La mare volia que fora estrela de cine com ella. Valèria anava a 4t i tenia 9 anys. Després d’alguns anys es va muntar un despatx amb les seues germanes. Va provar a fer el seu 1r invent: un ordinador que parlava i jugava amb ella. A la primera no li va eixir. Va provar. A la segona tampoc. Així van passar setmanes, mesos....Fins que un dia va dir que no podia més. Va deixar de ser inventora i com estava tan cansada es va dormir damunt de la taula. Però de seguida es va despertar en un lloc on estaven robots, cotxes voladors...estava en el futur, però, va desaparèixer i es va despertar al seu despatx. Era un somni. Valèria es va inspirar amb tot el que havia vist en el somni i va crear una polsera que si te la posaves et feies invisible, i li va eixir a la primera l’invent. Es van fer famosos i sa mare va començar a creure en ella. Conte contat este conte s’acabat.



JM37



Maria i la fada
Era una vegada una xiqueta que li deien Maria. Ella tractava molt mal els seus joguets: Els estirava dels cabells,els desmuntava i els agarrava la roba. Un dia va anar a visitar-la una fada que li va dir:
- Com tractes tant malament els teus joguets, et transformaré en una nina i sabràs que has de tractar-los millor.
Aleshores va aparèixer una xiqueta igual que Maria que li va dir:
- Que bé una nina igual que jo!
I va començar a arrancar-li les cames, els braços i estirar-li els cabells.
Aleshores Maria aterrada es va despertar i va descobrir que tot era un somni. A partir d’aquell moment Maria va aprendre que s’havien de cuidar els joguets.
Conte contat conte acabat.



                                                                                                       Anna Torres






Sara i l'unicorn

Això era una vegada, que en un poble hi havia una escola, i en la classe de quart hi havia díhuit
xiquets. Una d'elles creia en els personatges fantàstics Mickey Mouse, unicorns...
Un dia,la xiqueta ,que li deien Sara,quan va eixir d'escola i se n'anava cap a casa,va sentir un gran soroll que venia de darrere d'un arbre. Com que Sara era una xiqueta molt curiosa,va decidir anar a vore que era eixe soroll, i quan més s'apropava, una llum il·luminava tot el que estava prop.
Sara es va quedar bocabadada quan va vore el que havia darrere de l'arbre:
Un unicorn!!!
Al dia següent, Sara estava ansiosa per anar a l'escola per a contar als companys el que havia vist el dia abans. Va dir :
-Bon dia, estic impacient de contar-vos el que vaig vore ahir.

Els seus amics l'escoltaven atentament, i ella va començar a contar-los que el dia anterior quan anava cap a casa, va vore un unicorn. Tot seguit, es va produir un gran silenci i de colp i volta, van començar a riure sense parar. Però Sara que era molt valenta,va continuar parlant. L'unicorn era d'una estatura mitjana i de color blanc com la neu, semblava com un cavall però amb ales, i dalt del cap tenia una banya de color daurat. La seua cua era fina com un coral, els crins suaus i de molts colors,els seus ulls eren blaus i grans, les orelles petites i el seu cos robust. Tenia el caràcter molt amigable perquè a tots somreia.
Mentrestant, les rialles seguien sentint-se. Quan va sonar la sirena i tots eixiren al carrer s'adonaren que estava plovent i miraven cap al cel. De sobte, els que es van quedar bocabadats eren tots els xiquets. Van vore l'arc de Sant Martí que l'acompanyava l'unicorn que havia descobert Sara. A parir d'aquell moment ningú va dubtar del que havia dit Sara.
I...conte contat...conte acabat.




ELS MONETS DEL BOSC

Era una vegada una xiqueta que anava d'excursió amb la classe i es va desviar. Va trobar una plantació de bolets i va pensar de collir-ne per a sa mare. Quina va ser la seua sorpresa quan va vore que els bolets tenien portes i finestres. De sobte van eixir uns monets molt estranys de dins dels bolets. Lola, que així li deien a la xiqueta, va pegar un crit i els monets li van demanar que callara o els descobririen. Lola va seure amb ells i els monets li van contar la seua història, que des de feia molts anys ells vivien al bosc i que eren els encarregats de netejar-lo. Lola els va dir que tingueren cura perquè venia la seua classe i si els pillaren farien experiments amb ells. Els monets li van agrair l'advertència i li van dir que podia visitar-los sempre que no la seguiren.

Autora: Lola Garcia 3r B


JM 3: DOLÇOS SOMNIS PER A MÓNICA


Mònica era una xiqueta rubia amb els ulls blaus.Tenía 7 anys i era tímida i poregosa.

Totes les nits els pares de Mònica anaven al seu llit a donar-li el bes de bona nit. Quan el llum de l´habitació s´apagava, la xiqueta s´assustava, pensava que hi havia algú allí i no podia adormir-se.

Una nit Mònica va pensar: “Ara tancaré els ulls, comptaré fins a quaranta i quan acabe estaré dormida”. Així ho va fer, però no li va donar bon resultat, li va costar molt de dormir-se i pel matí estava com si no havera dormit gens.

Pel matí, quan sa mare li va preparar el desdejuni no li va donar les gràcies. En l´entrada es va trobar amb son pare i no el va saludar. Aquest li va dir:

-Caram! T’has alçat amb el peu esquerre?. Com és això?

-És que aquesta nit no he pogut dormir.

-Espere que avui et vaja millor i no et torne a passar. Adéu!

Aquell día, li va caure el menjar de les tortugues, en l´escola Mónica es va equivocar cinc vegades en el dictat i, a més, com estava de mal humor es va barallar amb la seua millor amiga, Elisa, i li va dir que després de l´escola no volia anar a jugar amb ella.

Mònica estava trista i sola; però de sobte, quan ja estava prop de casa una veu li va dir:

-Mònica, Mònica!

Ella va pensar que serien imaginacions seues, però va mirar i, allà dalt, a la copa de l´arbre, va veure un osset blau. Aquest li va dir:

-Em dic Amorós i sé el teu nom. ¿Veus aquest núvol que tinc ací?

-Sí.

-Escolta!

Mónica va sentir el soroll d´una tormenta llunyana.

-Aquesta és la teua ràbia¿Per què estàs així?

La xiqueta li ho va contar tot tan rápid com va poder i se’n va anar a casa, un poc més alegre per la sorpresa que acabava de tindre.

Per la nit va cridar dues vegades a sa mare. Una per demanar-li un got d´aigua i l’altra per donar-li un bes de bona nit. L’esperava molt impacient, quan va aparéixer Amorós, la fer riure, i es va adormir.

A l’endemà durant el desdejuni va somriure a son pare, va fer la pau amb Elisa en l’escola i estava molt feliç.

Per la nit, els seus pares li van llegir un conte, li van donar un bes i li van apagar el llum. Mònica, esperant que vinguera Amorós es va adormir i a mitjant nit va somiar que s´havia despertat i que estava amb els seus amics els Ossos Amorosos en el seu país, Carinyolanandia.

Així, des d’aleshores Mònica és una xiqueta sense por a la obscuritad perquè totes les nits pensa en els seus amics.


Gemma Nadal (6é)


JM 4: LA VELLA I ELS LLADRES

Lucía Martínez (aj. Lara Castelló Merí)


Això va anar i era, si era bé, i si no també, una vella que vivia als afores d´un poble.

Una nit estava calfant- se a la vora del foc, feia molt de fred i, a més a més, les roges flamerades li feien companyia.

Quan, de sobte, va sentir un soroll per dalt de la cambra i tota estranyada es va dir :

-Que serà aquest soroll? O m´ho haurà paregut a mí?

Aleshores va sentir molt clarament unes passes que anaven d´ací cap allà i es va adonar que eren uns lladres que anaven a robar-li.

Com estava a soles i no tenia a ningú que la poguera ajudar, es va posar a pensar :

-Què podria jo fer per fer que fugen aquests lladres? Ah! Ja ho sé!!

I sense pensar-ho més, se´n va anar a la porta de l´escala de la cambra i va començar a cridar:

-Bernat, puja al terrat!

-Marieta trau l’escopeta!

-Martí, tira-li !

-Tu, Pere, pega-li darrere!!

-Ramon compta quants són!!

En sentir els crits de la vella, els lladres es van espantar molt, dient:

-Quanta gent hi ha en esta casa!. Ràpid! Anem-se’n que si ens agarren entre tots...

I tant de pressa fugiren que anaven pegant-se potades al cul.

Després, assentada la vella a la vora del foc, va començar a riure’s amb grans riallades, i... conten que encara està rient-se.

MARISA LACUESTA





JM 5:       "BOKU, UN ROBOT MERAVELLÓS"


Hi havia una vegada en una casa uns germanets que es deien Guillem i Mónica, que els agradava construir robots.

Un dia van pensar construir-ne un, van agafar ferramentes i començaren a fabricar-lo.

Ficaven tornillos, ferro, botons, etc...

Van tardar a fer-lo uns tres mesos. I el robot començava a parlar i a menejar-se.

Guillem va dir:

Li dirém Boku, es un nom super “guai”. ¿T’agrada Mónica?

Sí,però a mi no m’ho preguntes,

pregunta-li-ho al robot, val?

Val, està bé.

Amic méu ¿t’agradaria el nom de “Boku”?-li va dir Guillem.

“Clin, clim” m’encantaria, Guillem.-digué el robot.

Doncs, des d’ara tens de nom Boku –respongué Guillem.

A l’endemà Boku sentía uns sorolls molt estranys, s’alçà del llit i se n’anà a veure el que passava.

Quan arribà al lloc d’on procedia aquell so, va veure que hi havia un xiquet en el riu i estava ofegant-se. Boku se n’anà a salvar-lo. Ell era un robot que no tenia por a res i a més l’aigua no el destrossava, era impermeable.

Es tirà dins l’aigua i salvà el xiquet.

Mentrestant, a casa, Guillem s’alçà de repent a veure com havia passat la nit el seu robot. Quan arribà a l’habitaciò i va vore que no estava se n’anà corrent a cridar a Mónica per dir-li que el robot havia desaparegut.

Mónica s’alçà del llit “en un pis pas” i els dos germanets se’n van anar corrent a buscar-lo.

Ells havien pensat en el parc i van anar a veure-ho per si estava allí, però no el van trobar.Van caminar per tot el poble , pel centre i pels afores, mirant molt atents i de colp van veure a Boku com eixia del riu, amb un xiquet en els braços.

Guillem i Mónica van anar corrent a veure’l. Boku els ho va explicar tot i van anar a tornar el xiquet a sa mare .

Els dos xiquets es van sentir molt orgullosos del seu robot i visqueren feliços per sempre.



Laura Escrivà Camarena (6é)


JM 6: "EL CONTE DE LES MENTIDES"


Això diu que era un pastor que amb el seu ramat va arribar a l'entrada de Xeraco on hi havia un pi molt alt de branques allargades en una de les quals podia observar-se un niu fet de bastons, palles i fulles. El pastor el va vore gran i diu en veu alta:

- No seran torcaços? A vore si tombe algun pollet.

Va començar a tirar-li pedres, però ni queia el niu ni queien les pedres s'havien
transformat en un meló d'Alger. Aleshores, va traure una navalleta de
trenta-tres metres que duia plegada a la butxaca, la va clavar dins del meló i la navalla va desaparéixer amb el pastor darrere.
I allà que el tenim viatjant per dins del meló. I caminant per allà que topa amb un altre home que li va preguntar:
Què busques per ací?
Una navalleta de 33 metres que se m'ha perdut.
No la busques, perquè jo vaig pedre una rabera de tres-cents bous i encara no n'he trobat cap.
El pastor va deixar el meló i va entrar a Xeraco demanant treball a ca l'oncle Miquel el Cec.
El primer dia l'oncle Miquel el va enviar al Racó Ferragut a llaurar amb dos matxos una mallada d'oliveres. Quan va arribar al bancal va esmorzar i es va menjar, fins i tot, les garrofes dels matxos, així és que els animals després no volien treballar.
Ell mateix es va enganxar al forcat i va fer tota la feina dels animals.
Així va seguir molts dies fins que un veí el va vore i va contar a l'oncle Miquel els treballs d'aquell jornaler tan estrany.
A l'endemà el va enviar a tallar pins. Quan ja els tenia tots tallats i el carro carregat va sentir una remor.
Ssssshi, sssshi.
Es gira i veu una serp que de cada coada tombava un arbre. I ell que diu:
Xe, quina serpeta! Creurà que podrà amb mi?
I allà que comencen. Bac un bac l'altra, bac un bac l'altra, vinga pegar-se i rebolcar-se sense parar,fins que la serp no va poder més i li va dir:
Deixa'm estar. No em pegues més i faré el que em digues.
L'enganxa al carro i la va baixar al poble. Tot el món va eixir a vore-la i vinga el sarau i el rebombori. Allò era una festa gran.
Mireu quina serp!
Xe, però mireu-la! Que grandíssima!
Al remat, els xiquets jugant amb ella la van matar.
Van fer sabates per a tot el poble.
L'oncle Miquel volia desfer-se d'ell al vore'l tan bròfec, però li sabia mal de tan retreballador i fort que era, i que si sí, que si no, el va enviar a França perquè portara un vaixell carregat de cebes.
I cap allà que se'n va anar. Quan passava per dalt del Mondúver uns homens comencen a tirar-li pedres, però el pastor comença a jugar a pilota amb les pedres. Xaas! bot de braç, xas! més fortes que arribaven se'n tornaven. Plom! les senties caure, ai! Tornaven a caure als qui li les llançaven a ell. Així és que els va fer pegar a fugir cametes al cul.
Per fi va arribar a França on ja l'estaven esperant.
Esta vegada va tornar per mar des de Port Vendres a Gandia aplegant al Grau després de dos mesos perquè el mal oratge el va desviar a Maó.
Havent arribat al Grau es va carregar l'embarcació al llom i pel camí Reial i pel Caminàs va entrar a Xeraco. El carrer venia just al tamany del vaixell però en arribar a cal tio Fenollar el carrer es feia més estret i com que no podia passar va sacsar ben fort la carrega i va fer el racó o la plaça entre l'església i l'estanc tot el poble va acudir a la nova plaça i feren una gran festa amb les cebes de França perquè, cosa mai vista, no coïen al ulls, sinó que donaven gran animació. Els vells conten i no acaben dels balls músiques i menjars que duraren tres anys. Els temps han passat i pocs ho recordaren, però el que si ha quedat per sempre és el reample del carrer de Baix on una vegada descarregaren un vaixell de cebes.

Escrit per Antoni Martí Milan.
Contat per:Antoni Castelló "Cancionera"

El tio Antonio ja no ens obri la porta de l'escola, no organitza les entrades i eixides, no va enviant a clase els que fan temps pels corredors. Però el recordem, i molt. I hem volgut posar ací un conte que ens va contar i s'ha quedat escrit a les fitxes de l'escola. I mentre el reescrivírem recordàvem la seua veu, els seus gestos, la seua manera de riure.
Gràcies per tot Antonio!


"EL DOFÍ MERAVELLÓS"

Un dissabte d'estiu Marta va anar al circ. Eixe dia Marta estava tan il·lusionada que es va posar el vestit més bonic de tot el circ. A les cinc de la vesprada se’n va anar al circ, va agarrar una entrada i es va assentar a primera fila.

El primer espectacle va ser un pallasso damunt d'un elefant, el segón espectacle va ser els pallassos riallers, després van eixir les dolces de Benicassim, i en últim lloc va eixir un dofí meravellós.


A Marta el que més li agradar va ser el dofí.
Es va quedar tam impressionada que per la nit va anar a buscar-lo.
Com el circ estava tancat, Marta va passar per baix de la dona del circ. Quan va trobar al dofí el va tocar i en veure que no li feia res, van començar a jugar i prompte es van fer cons amics.
Així van passar una temporada, fins que un dia, Marta es va enterar que el circ sortia cap a una altra ciutat.
Marta es veia passar tota la nit plorant, perquè ja no tornaria a vore al seu amic.
Però a poc a poc va entendre que el circ tenia que anar de poble en poble per a fer feliços a tot els xiquets.

Laura Vidal Escrivà 4rt





                                                                    JM 7: "AMIGUES"


Hi havia una vegada un grupet d’amigues que tots els dies s’enfadaven i després feien les paus. Un dia pel Nadal, Anna, que era una de les xiquetes, va comprar un regal per a Marta. Ella li va comprar un regal a Miriam que era altra de les amigues. Miriam li va comprar un regal per a Laura i Laura a Anna. Quan es va acabar el Nadal, Anna, Marta, Miriam i Laura tornaren a l’escola. En eixir de l’escola les xiquetes se’n van anar a casa a pels regals i se’n van anar al parc. Allí es van donar els regals i van jugar tot el dia amb ells. L’endemà, un company anomenat Joan, va fer que la bona relació que tenien en eixe moment es trencara. A l’hora del pati no es parlaven i s’ho van dir tot.

Va començar Anna dient:


-M’ha dit Joan que sols em vols per a què en Nadal et compre regals.

-Això és mentida – va dir Marta.

-A mi m’ha dit Joan que tu dius mentides i no et va agradar el meu regal.

-Això es mentida – va contestar Miriam.

-A mi m’ha dit Joan que tu el que em regales m’ho furtes quan vens a ma casa.

-Això es mentida – va replicar Laura.

-A mi m’ha dit Joan que a tu et semblen ridículs els vestits que porte.

-Això es mentida – va dir Anna.

I com Sara no va poder evitar escoltar el que deien, va reflexionar:

-Escolteu, no és una casualitat molt gran que totes poseu d’excusa a Joan.

Totes van pensar que era Joan el que deia mentides, i es van perdonar.

Des d’eixe dia són molt més amigues.

Melany Escrivà (4t A)






"ELS DOS RATOLINS"




Hi havia una vegada un ratolí molt gran que sols volia menjar-se ratolins xicotets. Vivien en una casa enorme i molt vella que estava abandonada fora del poble. Un dia el ratolinet va caure en una trampa que li va posar el ratolinot. Per a soltar-lo, el ratolinot volia 1.000 pts.

El ratolinet va contestar que li donaria els diners si és comprava una casa ben lluny del poble. El ratolinot va acceptar, i des d’eixe dia va començar una nova vida per al ratolinet.

Maria Morera Pla (3r B)



JM 8: "ELS ANIMALS SENSE CUA"


Fa més de cinquanta segles, en un país molt llunyà vivien uns animals que no tenien cua. Clar, en eixe temps ningú tenia cua ni sabien què era. Un lleó que anava a buscar carn per a menjar va trobar una planta misteriosa que tenia uns fruits molt extranys. El lleó estava desmaiat i va decidir provar els fruits i com estaven tant bons va ser profitós i no li ho va dir a ningú. Cada dia anava a menjar-ne un poquet i al cap de quinze dies el lleó va vore que estava creixent-li una cosa al cul i es va preocupar molt perquè no sabia què era.

Els altres animals també ho van vore i li van preguntar:

-Què és això que et creix en el cul? Però el lleó se’n va anar malhumorat.

Un dia, el lleó estava enfadat perquè les mosques no paraven de molestar-lo. Sense saber com, va moure la cua i les mosques se’n van anar.

El lleó no sabia com li havia eixit la cua però es va posar content perquè ja sabia per a què li servia i per aixó va decicir convidar els altres animals a menjar de la planta secreta.

Així va ser com els va créixer la cua als altres animals i de contents que es van posar van decidir que el lleó seria el rei de la selva.

Conte contat, conte acabat. Si tens cua et servirà.


Alumnes 2n




"MARIETA I EL CASTELL ENCANTAT"

Marieta era una xiqueta de set anys que vivia en una caseta al bosc. Li agradava molt agafar flors que posava en una cistella.

Era molt amiga dels animalets: gossos, conills, oronetes...

Un dia arreplegant flors es va perdre. Va començar a caminar fins que va arribar a un castell encantat. Allí vivia una bruixa molt dolenta, era vella i tenia una granera, un gat, un barret negre i un mussol que podia convertir-se en qualsevol cosa si la bruixa li feia un encanteri.

El castell on vivia era terrorífic. Estava fosc, ple de teranyines i hi havia un tresor amagat dins d’un laberint.

Marieta va entrar dins del castell, va veure unes escales i sense adonar-se'n va entrar al laberint. Marieta caminava i caminava però no trobava l’eixida. Va veure una porta i en entrar, es va trobar amb un tresor ple de joies i monedes. Al fons hi havia un plànol per poder eixir del laberint. Marieta agafà el tresor i quan ja se’n anava, va aparéixer la bruixa que en veure-la amb el tresor es va enfadar molt i la tancà a la torre del castell.

Un pardalet que passava per allí va veure plorant a Maria. Maria li va contar tot el que havia passat i li demanà que li portara la granera de la bruixa. Maria va pujar a la granera i va eixir volant per la finestra. El pardalet la va conduir a casa.


Alumnes 1r



UNIFICACIÓ DE LES ESCOLES


Un dia els mestres volien fer una reunió però no sabien on fer-la si a les escoles velles o a les escoles noves .

Tot era un embolic. Cada vegada passava el mateix i es parlaven com si anaren a pegar-se.

Un dia un mestre es va trencar un peu i per això volien fer la reunio a les escoles velles, però un mestre de les escoles noves va dir:

- Ací no hi ha quasi espai.

I l´altre li va contestar :

-¿ I què vols que es trenque l´altra cama o què?

-No!

Un altre va dir:

-¿Per què no fem les reunions un dia en cada centre?.

Tots van acceptar, però alló era molt esgotador perquè anaven cap ací i cap allà.

Un dia quan tots ja estaven d'allò més cansats un va dir:

-Perquè on estan les escoles noves no en fem unes altres al costat?. Així no patirem gens!

Tots van cridar:

-D’ acord!

Des d'eixe dia no van tindre més problemes.

Sandra Torres (6é A)



"GERMANES SEPARADES"

Això diu que era una mare, que li deien Rosa, que tenia dues filles, a una li deien Melani i a l'altra Andrea. Melani tenia nou anys i Andrea cinc.

Un dia estaven a l’escola i estava plovent. Sa mare no tenia cotxe per anar a per elles. Melani estava esperant a que sa mare anara, però no podia perquè estava anant a per Andrea i al final la conserge la va tindre que portar a casa. Sa mare li va dir:

-Filla, ja era hora, perdó per no haver anat a per tu.

-Tranquila, mare- va dir Melani.

Al dia següent havien d’anar d’excursió i no van poder anar perquè les escoles velles estaven plenes d’aigua del dia anterior. Melani li va dir a sa mare:

-M’agradaria que feren unes altres escoles al costat de les noves perquè estes ja estan molt velles, i així quan ploga tu podràs vindre a per les dos .

Sa mare ho va comentar a les altres mares i van anar a parlar amb l’alcalde. L’alcalde va acceptar i van fer unes altres escoles al costat de les noves.

Jasmina Camarena (4t A)




JM 9:                    "Els 6 germans que feien diableries"




Això era una vegada, una mare que va tindre 6 fills molt sabuts. Al fill més major li deien Joan, al mitjà Pep, a l'altre Pablo, al següent Joaquim, al menut Ramón i el més menut de tots era Francesc.

Només feien diableries.

Un dia els 6 fills van posar un cohet baix de la taula. Els pares es van seure al sofà i de sobte van sentir una explosió que va rebentar la taula, i després un riure dels seus fills. La mare es va posar roja, blava, lila, verda, i sobretot negra.

Els fills s'escaparen per la finestra i la mare en entrar a l'habitació i no vore'ls, es va desmaiar profundament.

Els fills van dir tots alhora:

-¡Que guay, aquesta malifeta sí que ha sigut divertida!

-¡Anem a fer-ne una altra així de divertida!

Van agafar el vídeo i van posar una pel·lícula dels seus pares i al moment van entrar els pares. La mare es va posar morada. Joan, el més major va dir:

-Mare posa't bé, no canvies de color perquè això sols és una pel·lícula.

Però la mare es posà encara més enfadada i els va reptar de valent.

Els fills ja mai més feren malifetes i la mare es quedà més contenta que unes pasqües i,

conte contat, conte acabat, si fas diableries quedaràs mal.



Sandra Escrivà Vila 3erB





"La casa de les bruixes"




Hi havia una vegada, a les afores del poble de Xeraco, una casa molt vella. De vegades, anaven xiquets i xiquetes a jugar al jardí: Gisela, Jade, Laura, Maria, Celeste, Carmen, Sónia, Isaac, Tono, Jonny, Tati, Pèsol i Tico.

La gent deia que la casa estava encantava perquè s’havia donat el cas que hi havia entrat moltes persones i no els havien tornat a veure mai més. Però, eixos xiquets i xiquetes no tenien por i anaven a jugar a baló-tir i a futbol al jardí sense témer res.

Un dia, van decidir entrar a la casa per veure-hi el que hi havia dins i van descobrir que les coses es movien. A més a més es sentien sorolls estranys i veus terrorífiques.

Van entrar en una habitació molt gran on van descobrir un quadre molt bonic i, mirant-lo, van vore que darrere s’amagava un passadís secret.

El van seguir i van descobrir una cambra on s’observava l’habitació d’una bruixa, amb brebatges, varetes màgiques, i tota mena d’artefactes destinats a utilitzar-se per realitzar encanteris.

Després, van vore una porta de ferro tancada amb pany i clau. Com volien obrir-la, van regirar de dalt a baix tota l’habitació fins trobar la clau. Quan la van trobar, van obrir la porta i van poder observar cinc bruixes fent esperitisme.

Se’n van anar corrents i des d’aquell dia, no van tornar a entrar a cap casa encantada.



Gisela Badenes Constantino 6éB

Jade Mª Cusgrove 6éA

Dibuix: Isaac Campos Ortega



JM 10: "UNES BOTES MÀGIQUES"







Sóc Cristian, tinc 12 anys i m’encanta el futbol.

Jugue en l’equip infantil de Xeraco, que és un poble de la província de València. Vaig a escola per obligació i l’assignatura que menys m’agrada és el castellà. És pesat pensar sempre en les faltes d’ortografia. Tinc un desig i és que m’agradaria ser futbolista professional i jugar a l’equip del València.

Un dia, quan tornava a casa després de l’entrenament, em cridaren l’atenció unes botes de jugar a futbol que estaven arrimades a un contenidor de fem i me les vaig endur a casa, les vaig netejar i les vaig deixar com si foren noves.

Al cap d’un temps, un dia que estava en casa avorrit, vaig estar mirant-les una bona estona i vaig pensar que tenien alguna cosa especial.

Me les vaig ficar, ja que eixe dia em tocava jugar, i vaig descobrir que si te les posaves et converties en el millor jugador del món.

A partir d’eixe moment tots me les volien comprar. Em va fitxar el "Real Madrid" i "Ronaldo i companyia" eren els meus amics.

Jo, Cristian, em vaig convertir en el millor jugador del món i de la història del futbol i tots em volien fitxar. M'ho vaig pensar bé i per fi me'n vaig anar al "València C.F.". També em va cridar la selecció espanyola per a que representara el meu país. Vaig batre un rècord mundial: marcar 25 gols en un sol partit.

Quan ja em sobraven els milions i m'eixien per les orelles per jugar tant, les botes es van trencar i tota la fama de futbolista es va acabar, però jo ja estava més content que una pasqua.

Després em vaig fer empresari i vaig formar un equip de futbol que es deia "KEMPES C.F". Vaig triar aquest nom perquè és el nom del jugador que sempre ha sigut el meu ídol: Mario Alberto Kempes. Així va ser com vaig començar a fitxar els millors jugadors del món. Per poder aconseguir-ho vaig viatjar per Itàlia, Alemanya, Anglaterra...

Tot em funcionava molt bé però jo no dominava les llengües perquè no havia acabat d'anar a l'escola i em posava nerviós parlar amb persones d'altres cultures perquè no les entenia. Per això em vaig plantejar apuntar-me a classes de llengua i vaig descobrir que no era tant difícil: feia activitats d'escriure, llegia llibres, estudiava ortografia...

Després em vaig apuntar a classes d'idiomes: francés, italià, alemà, anglés...

Ara ja podia visitar tots els països del món i també podia parlar amb tots els presidents dels clubs de futbol extrangers.

Va passar el temps i em vaig casar i jo mateix els donava classes als meus fills i a la meua dona.

Ara, com sabíem idiomes anàrem de vacances a E.E.U.U. i no vam tindre cap problema en comunicar-nos quan compràrem en les tendes dels americans. El que ens va agradar molt a tots va ser "L'estàtua de la llibertat".

En tornar a casa vaig veure que el meu equip de futbol estava perdent tots els partits i anava l'últim, fins i tot va baixar a segona divisió. Em vaig fer càrrec de l'equip i a partir d'eixe moment ja no va perdre ni un partit en tota la lliga i es va posar en llocs de "CHAMPIONS", també va guanyar la "Copa del rey". Per tot això em feren entrenador de la selecció espanyola.

En acabar aquesta experiència em vaig trobar una altra volta a Xeraco. L'any que ve aniré a l'institut i continuaré parlant de futbol amb els meus amics i veuré el València guanyar la lliga.

Cristian Turís Bonora 6é B


JM 11:"EL TRIANGLE DE LES FORCES"




En un país llunyà on hi havia tranquil·litat gràcies a tres boles de tro, foc i terra feien que no hi hagueren terratrèmols, incendis o tempestes.

Un dia, les tres boles van ser robades i deixades en coves molt profundes i amb trampes.

Moltes persones van intentar recuperar-les però tots van caure en les trampes. Amb les boles desequilibrades els terratrèmols, incendis i tempestes es succeïen un darrere l’altra.

Al final tres xiquets es decidiren a recuperar les boles.

El primer va anar a per la bola del tro.

Només va entrar es va trobar un gravat en la paret que deia, en les dos pròximes sales trobaràs dues endevinalles que tindràs que contestar correctament.

El xiquet va entrar en la primera sala i va llegir:

Que s’ha de fer per a baixar d’un arbre ?

El xiquet pensà, pensà i va dir:

-Saber escalar.

Desgraciadament eixa no era la contestació correcta, i el xiquet tornà a posar-se a pensar i va dir :

-Estar dalt de l’arbre.

-Correcte – va dir un veu misteriosa.– Això és.

I en la paret va eixir un forat per on el xiquet va passar a la següent sala on es trobava la bola de tro, però abans havia de contestar l’endevinalla que deia així:

-Què és això que com més hi ha menys veus ?

-Eixa me la sé, és la obscuritat.

-Correcte – va tornar a parlar la veu.– Molt bé .

El xiquet va agafar la bola i se’n va anar.

El segon xiquet que ja havia superat la primera trampa de foc, va anar a la segona sala on hi havia tres portes: una groga, una roja i l’altra marró. El xiquet recordant que el foc és roig va obrir la porta roja i va trobar la bola del foc. La va agafar i se’n va anar. Els tres xiquets, ja amb les boles, van anar a la roca dels elements naturals, allí van posar les boles i el país va tornar a la tranquil·litat.



Franmi Aroca (5é C)





JM 12: "UNA AVENTURA EN EL BOSC "



Hi havia una vegada, en un bosc molt llunyà, uns amics que volien anar a buscar aventures. Van caminar i caminar i sempre arribaven al mateix lloc, i ningú s’ho explicava; però van veure una cosa apegalosa com si fóra boira. Van entrar i vegeren un altre paisatge que ningú no havia vist mai. Els animals parlaven, els arbres, les flors ....

Un xiquet va decidir preguntar-li a una flor on estaven.

- Hola, senyora flor! Ens podria dir on estem?

- Sí! Esteu en el bosc màgic i vos passaran moltes aventures, però si esteu vint-i-quatre hores ací vos convertireu en animals o plantes com nosaltres.

- Gràcies per haver-nos avisat.

- De res, ja ens veurem un altre dia.

Els xiquets van fer molts amics i com ja estaven cansats de totes les coses que els havien passat, van caure a un laberint de flors després van caure al mar tot ple d’animals aquàtics: sirenes, dofins ...

S’ho van passar d’allò més bé i van decidir anar a gitar-se perquè estaven molt cansats.

- Algú sap l’hora que és? Va preguntar un xiquet.

- Sí, jo tinc hora. Ja és l’hora d’anar-nos-en.

- Ens ha passat prompte el temps.

- Vinga, anem corrents.

- Hola senyora flor.

- Hola, heu arribat tard.

- I ara què fem?

- Heu de buscar una clau.

- I on està?

- Està en el bosc, amagada, i ningú de nosaltres l’hem trobada.

- Busquem, vinga!

Al cap de molt de temps van descobrir la clau, la tenia una bruixa malvada; van entrar en la casa molt silenciosament sense fer cap soroll i com tenien la clau per destruir-la, li van tirar un encantament.

- Ai, ai! em fonc -va dir la bruixa mentre es fonia-.

Els xiquets van córrer ràpidament, i van obrir la porta.

- Ja estem lliures!

Els animals els deien als xiquets:

- Veniu a visitar-nos prompte.

- Sí, de segur que vindrem.

- Adéu, i fins un altra.

Els animals, tristos, s’acomiadaven dels amics però van prometre que anirien a visitar-los quan fera falta.

Lara Mora Merí (6é A)




JM 13: "ELS MEUS AMICS I LA TROBADA DE XERACO"




Era un dia d’agost, Joan estava molt avorrit, perquè plovia i no podia anar ni a nadar ni a la platja.

Es va posar a arreglar la seua habitació i va veure una titella que havia fet la trobada de l’any anterior.

A Joan se li va ocórrer una idea: cridaria als seus amics i l’ajudarien a pensar quina activitat podia fer eixe any en la trobada. Joan volia que fóra alguna cosa “super guai” perquè eixe any la trobada era al seu poble, a Xeraco i havia de ser la millor.

Va començar a cridar als seus amics d’estiu: Cristian de Guadassuar, Juan Antonio de València i Carlos de Madrid.

Ni Carlos ni Juan Antonio sabien què era una trobada. Joan i Cristian els van dir que era un dia on tots els xiquets, xiquetes, mares i pares de molts pobles s’unien per celebrar que a l’ escola estudiaven amb la seua llengua, el valencià, feien tallers, llibres, balls, s’ajuntaven per esmorzar i dinar, i en arribar a casa tenien molts regals que ells mateixa s’havien fet. A qui més li va agradar va ser a Carlos, que això de parlar una altra llengua li agradava i a l’hora ho trobava estrany. Els quatre amics començaren a idear coses, però, era tan difícil fer-ne una original. Un va pensar en fer manualitats, l’altre en muntar un laboratori de reciclatge, pintar samarretes ...

Al final van decidir fer un taller on cada xiquet pintara un arc de Sant Martí on es posara el nom del poble d’on és cadascú. L’activitat final seria confeccionar un gran mural.

S’ho van passar molt bé eixa vesprada i van decidir que segur que tots vindrien a la trobada de XERACO fins i tot Carlos el de Madrid que ja sabia parlar un poc més valencià.

Alba Vidal Campos



"MARTE-MAN"

Una vegada a Xeraco el dia que feien la trobada...

MARTE-MAN sobrevolaba el cel. Cansat es va detindre a Xeraco a descansar. L’alcalde, en veure’l, li preguntà:

- Qui ets tu?

- Sóc el Superheroi MARTE-MAN.

L’alcalde li digué:

- Vols participar en la trobada?

- Sí, però amb una condició - li va dir ell -.

- Quina?

- He vist que han vingut molts xiquets i xiquetes. Açò m’ha agradat. Per això, acompanyats per mi sobrevolaran el poble i podran sentir l’emoció de volar.

Eixe dia MARTE-MAN organitzà el taller. Tots els participants, en acabar la volta van dir que s’ho havien passat molt bé i que havien après moltes coses sobre Xeraco.

Carlos Camacho i Josep Vidal


 



 JM 14:       "CONTEN QUE: LA VOLTA AL MON AMB BICI"




Fa molt de temps hi havia un home que va ser l’inventor de la bici, i amb ella va decidir pegar la volta al món. En un dels seus viatges la bici es va trencar, i com no tenia res per arreglar-la, va decidir quedar-se en el poble on estava fins que se li ocorreguera alguna cosa.

Va passar molt de temps i no se li ocorria res i el pobre home ja estava fent-se vell. Com no tenia res que fer a banda de pensar, se’n va anar a passejar i va vore dos trossos de ferro encreuats, un més gros que l’altre. Aleshores va decidir lligar-los i va començar a arreglar-la..

Va passar per un poble on tot era pobresa i va donar tots els seus diners, i ell es va quedar sense res. Es moria de fam, de set i va decidir tornar a casa, però com ja estava tan cansat, no podia ni pedalejar. Tot i això, va arribar al seu poble. Tots li preguntaven com era la Xina i el Japó, però ell no ho sabia. Sols havia aplegat fins a Portugal i quan ell els va dir que no havia anat a eixos països tots es van enfadar amb ell perquè deien que els havia enganyat i els havia mentit. Ell va intenta convèncer-los de que s’havia fet molt vell amb el temps i que no va poder complir el seu desig de pegar la volta al mon, així que tos van parlar d’ell i del seu viatge molt bé.

Andrea Escrivà





JM16: "El peixet i el ratolinet."

Això era una vegada un riu que era molt bonic.

Duia aigua molt neta, tan neta que podíem beure d’ella sense que ens passara res. En el riu vivien molts peixets i a la vorera molts animalets. Un dia va anar un ratolinet a beure i per allí estava jugant un peixet, quan el peixet va veure el ratolinet li va preguntar si no tenia por de relliscar i caure i el ratolinet li va dir que no, aleshores es van fer amics i cada volta que anava el ratolinet a beure el peixet s’abocava per a veure’l.

El temps anava passant i cada volta eren més amics, però l’aigua també cada volta estava més bruta. Els homes varen començar a fer fàbriques i anaven contaminant més i més el riu amb tots els productes que anaven tirant.

Tantes coses varen tirar que l’aigua ja no era transparent i cada vegada hi havia menys peixos i els poquets que quedaven ja no podien quasi respirar. Un dia va anar el ratolinet a beure i el seu amic no va eixir a esperar-lo. Quan els altres peixets van veure el ratolinet es van acostar i li van donar una trista notícia, el peixet s’havia mort perquè ja no podia respirar en eixa aigua tan bruta.

 
 
Mireia Castelló 5é




JM17:                                      "EL FUTUR EN PERILL"

Hi havia una vegada una ciutat de 29.562 habitants. La ciutat tenia molts magatzems, fàbriques i dues centrals nuclears i segurament ja sabreu que eixos edificis tiren molt de fum i altres contaminants. Com que eixa ciutat tenia molts habitants consumien molta electricitat. Un dia un xiquet va somniar que els seus fills patirien moltes malalties i es moririen per la contaminació i que aplegaria el dia en que el món explotaria. Quan el xiquet es va despertat del somni i va descobrir que era un malson va eixir al carrer i va començar a dir a tots que posaren atenció i no embrutaren el medi ambient.
                                                                                                                                            Néstor 3r.




"LA LLEGENDA DE LA LLUNA"

Fa molt de temps hi havia una llegenda que deia que per la nit la lluna baixava i es convertia en una persona de vestit blanc i corona groga com un núvia i cada any elegia algú perquè ocupara el seu lloc.
Un dia quedaren tota una colla d’amics i amigues i comentaren la llegenda, tots s’ho van creure menys Alícia. La lluna en el seu pensament va sentir que Alícia deia que era mentida. A les 12:00 pm va començar la transformació. Alícia va ocupar el lloc de la lluna, la lluna es convertia en una persona amb un vestit blanc com una núvia. Alícia s’havia adormit i no sabia què li passava, va veure que era molt rodona i que estava dalt del cel. Aleshores va pensar que la llegenda de la lluna li estava passant a ella.
La lluna quan ja estava vestida de xica va pujar al cel i li va dir a Alícia:
-Tu no creies en la llegenda, jo el que intente és que totes les persones ho creguen per a sentir-me feliç. Tu no vas creure i per a sempre et quedaràs ací.
Des d’eixe dia no van tornar a veure a Alícia. Diuen que si mirem al cel molt de temps i estem en silenci podem escoltar la veu d’Alícia demanant ajuda.
                                                                                                                                         Jeimy 5é A



JM 21:LA PRINCESA I EL PRÍNCEP



Una vegada hi havia una princesa que passejant, passejant es va trobar un castellet. Va pensar: “De qui serà aquest castellet?”.

Va tocar a la porta i va eixir un príncep. De seguida es van enamorar tots dos.

La princesa va preguntar al príncep: “Dinem?”

El príncep va contestar que sí i van dinar.

En acabant la princesa va preguntar al príncep: “Anem a la mar?”

El príncep va respondre que sí, però quan van arribar a la mar va començar a ploure a bots i barrals amb una forta tronada. Quan va parar de ploure va eixir el sol i es va formar l’arc de Sant Martí!

I amb els colors de l’arc de Sant Martí aquest conte arriba a la fí!

Alicia Fluixà García. 2n B
 
LA XIQUETA FAENERA


Això era una xiqueta que li deien Elisa. Tenia deu anys i vivia a Xeraco. Sempre volia fer feina, inclús els dies de festa. Contínuament estava fent coses i un dia va decidir que després de fer un esforç, descansaria, però no podia estar-se sense fer res perquè se li acumulava la feina: anar a comprar, estendre la roba, fer els deures, estudiar...

Una vegada es va posar malalta, llavors sa mare li va dir que no deuria anar a l’escola i que millor que es quedara a casa dins del llit. Elisa li demanava a sa mare que volia anar a l’escola, però ella no li ho va permetre.

Al cap de tres dies estava ja cansada d’estar-se al llit sense fer res. Com que ja es trobava millor sa mare la va deixar que anara a l’escola i la xiqueta es va alegrar molt.

Al dia següent se sentia molt atabalada perquè tenia molta feina pendent i a penes li quedava temps lliure.

Sa mare li va dir que encara era menuda i no tenia perquè agafar-se tanta feina, que calia que es divertira i s’ho passara bé.

Elisa va pensar que sa mare tenia raó. Que tenia una edat en la qual calia també que deixara temps per la diversió, això no volia dir que no fera les tasques escolars i que es deixara els estudis, perquè ella era molt responsable.

A partir d’aquell moment va aprendre a repartir-se el temps. Ara se sentia més feliç i menys sufocada.

Paula Rubio Jaijo. 3r B


JM 24:
LA FALLERA INÉS





Hi havia una vegada una fallera que es deia Inés, era de la cort d’honor i volia ser fallera major infantil. Quan Inés va arribar a casa li va dir a sa mare:

- Mamà, vull ser fallera major infantil.

Sa mare li va dir:

- Per a ser fallera major infantil necessites molts diners però, si vols podem posar diners en una vidriola i un mes abans de falles la destapem i si hi ha prou diners el pare i jo intentarem fer que sigues fallera major infantil.

Inés es va posar molt contenta i de seguida se’n va anar a casa de la seua millor amiga, Anna.

Quan va arribar a casa Anna va tocar el timbre i va obrir la porta Carme, la mare d’Anna. Inés li va dir:

- Carme, està Anna en casa?

Carme li contestà:

- Sí, està en la seua habitació. Ara ix.

Quan Anna eixí Inés li digué:

- Saps que m’ha dit ma mare? Què si arrepleguem prou diners seré fallera major infantil.

Anna li digué:

- Jo també tinc una bona notícia, enguany ixc de fallera.

Les dos es van posar molt contentes i se’n van anar a berenar a casa d’ Inés.

Van passar els mesos i faltava un per a falles. Inés aplegà a casa i li digué a sa mare:

- Mamà, mamà podem destapar la vidriola?

Sa mare li contestà:

- Clar que sí!

Sa mare va obrir la vidriola i li digué a Inés:

- Hi ha prou diners.

Inés es va posar molt contenta i sa mare li va dir:

- Inés, vinga que ens anem a provar-te el vestit.

Ja tenia la tela elegida i quan ja ho tenia tot arreglat faltava una setmana per a falles.

Quan Inés va arribar del cole a casa sa mare li digué:

- Inés, t’han elegit com a fallera major infantil.

Inés es va posar molt contenta.

Van arribar les falles i era el dia de la presentació. Inés es va emocionar.

Van passar els dies i era la nit de la cremà. Quan van cremar la falla xicoteta Inés va plorar i sa mare li va dir:

- No plores, quan sigues gran tornaràs a ser fallera major.







Àngela Canet. 4rt A





LA XIQUETA QUE VOLIA FER-SE MAJOR
Hi havia una vegada una xiquets que li deien Tània i tenia 3 anys. Sempre li deia a sa mare que volia fer-se major. Tots els dies es mesurava amb un metre per vore si havia crescut. Sa mare es va cansar de que li diguera tantes vegades: “Mare, mare vull fer-me major!”.

La mare li va dir al pare que la xiqueta estava posant-se massa pesada i que anava a fer-li passar dos dies com una xiqueta de 10 anys.

L'endemà, quan la xiqueta es va alçar, li var a dir a sa mare: “Mare, vesteix-me” i sa mare li va contestar que s'havia de vestir ella perquè ja era major. En acabant la xiqueta va dir: “Mare, mare, fes-me el got de la llet” i sa mare li va dir: ”Te l'has de fer tu que ja ets major”. I així va seguir: “Mare, mare porta'm a l'escola”, “No filla tu ja ets major”.

Quan la xiqueta va arribar a casa li va dir: “Mare, fes-me el sopar” i sa mare li va dir que no que ja era major. La xiqueta va començar a plorar i va dir: “Mare, mare, vull ser menuda, vull tindre 3 anys”. I així va ser com la xiqueta va deixar de voler ser major.



Sandra Jaijo, 4t B







JM 25:


No tot és jugar




Això era una vegada dos xiquets que eren molt amics. A un li deien Josep, era treballador i estudiós i tenia temps per a tot. En canvi Vicent era tot el contrari, només pensava en jugar i no anar a l'escola.Vicent sempre es burlava de Josep dient-li:
Sempre estàs estudiant i jo em passe el dia jugant i no vaig a escola.
Josep li contestava:
Jo també tinc temps per a jugar i algun dia et demostraré per a què em serveix l'estudi.
Així que un dia Josep s'endugué a Vicent per unes sendes de la muntanya on hi havia uns cartells indicadors. Al cap d'una bona estona, Josep li digué a Vicent:
Em sembla que ens hem perdut i només hi ha una manera de tornar a casa.
I quina és?- preguntà esglaiat Vicent.
Llegint els cartells indicadors.- respongué Josep.
Però jo no sé llegir!- digué Vicent mig plorós.
Aleshores qui es burla ara de qui? - va contestar Josep.
Així va ser com Vicent es va donar compte de la falta que feia anar a l'escola.

Ana Escrivá, 2n B





Tots som iguals




Un dia estava molt cansada , venia d'escola i me'n anava a casa. Vaig fer el deure, vaig sopar i me'n vaig anar al llit. Em vaig adormir de seguida. Vaig somniar que em despertava i me'n anava a escola com un dia normal i corrent. De sobte em vaig fixar que tots érem iguals: del mateix color de cabells, de pell i d'ulls. Tots mesuràvem i pesàvem el mateix. La diferència només estava en què uns érem xics i altres xiques.

Els mestres també eren iguals. Normalment, en la meua classe, sempre alçaven el braç els mateixos, però en aquest somni no era així.

- Quant fan 19 més 17?- digué la mestra.
Aleshores tota la classe alçà la mà i jo em vaig quedar sorpresa.
- Trenta-sis!- digueren tots.

La mestra ens va dir que molt bé i ens va aplaudir. després vingué la mestra d'Educació Física i eixírem al pati. Vam jugar als mateixos jocs que en la realitat, però alguna cosa canviava:

- Deu voltes al camp.- digué la mestra.

- Ohhh!- vaig dir jo. Vaig ser l'única que es va queixar i tots es quedaren mirant-me.

Vam començar a córrer i, lògicament, tots corríem igual, mai ens cansàvem de córrer. Després començà l'esplai i era molt divertit. Tots ens ho passàvem d'allò més bé i teníem els mateixos drets (com els jocs del darrer dia de classe de la vida real).

- Què bé m'ho estic passant!- digué la meua amiga.
- I jo! - li vaig dir.

Després vam esmorzar magdalenes i un suc de la mateixa marca i del mateix sabor. Aquell dia m'ho vaig passar més bé del que es podia pensar. El fet de ser tots iguals m'agradava perquè ningú es clavava amb ningú per ser d'un altre color o ser més gros o més flac.

Però hi havia un problema: em vaig despertar. No tenia ganes de fer res perquè sabia que havia d'anar a l'escola en la qual hi havia problemes per ser diferents els uns als altres.

En el somni tots érem igual per fora, però diferents per dins i per això no hi havia discussions i això m'agradava.



Anya 6é B
JM 26:
 

EL PRIMER DESIG


Això era una xiqueta que li deien Elena. Elena tenia un pare que li deien Pepe i a sa mare Lolín. Pepe li va dir a Elena que el dia 4 d'abril a les 11:30h de la nit havia de passar un estel fugaç i havia de dir un desig.
Quan va arribar el dia 4, Elena va dir un desig: va sesirjar que volia ser una cantant famosa.
El desig es va acomplir i al dia següent, només va eixir de casa, ja estava la premsa esperant-la, però Elena no va fer cas i se'n va anar a l'escola. Hi havia un problema, la premsa la seguia i Elena estava esglaiada perquè pensava que anaven a segrestar-la. Aleshores es va donar compte que era el resultat del desig que havia dit.
Quan Elena va arribar a l'escola li va dir a la seua amiga Jenifer que era cantant, però Jenifer no s'ho va creure.
A Elena la seguien tots els de l'escola, li demanaven autògrafs, fotos, camisetes, besos... Elena ja estava un poc cansada de que li feren el mateix cada dia. Passaven els dies i ella anava cansant-se més i més.
El seu representant, que li deien Joan, li va dir que tenia concerts els dies 5, 6 i 7 i Elena va dir:

-Què bé.

Va fer el concert el primer dia i va acabar rendida. Elena es va donar compte que volia tornar a ser una xiqueta normal i va desfer el desig.



Maria Chaveli 5é B



UN VIATGE INESPERAT

Això era una vegada que en un poblet anomenat “La Serralada” hi vivia una família molt pobra. La mare Xelo, treballava dia i nit perquè no faltara menjar a la taula, la germana major Adela ajudava a la mare i els dos bessons, David i Josep, com tots els xiquets de cinc anys, jugaven i feien trastades. El pare, Vicent, feia quatre anys que se n'havia anat a pasturar les cabres i no havia tornat.
Un bon dia la mare, va decidir anar a al ciutat, ella i Adela treballaven de criades i els bessons anaven a l'escola.
En arribar a la mansió es van instal.lar i es van presentar. Només veure l'amo de la mansió, Adela el va abraçar, era son pare, però ell no els reconeixia perquè quan va anar a pasturar les cabres es va pergar un colp al cap i un home el va ajudar.
Quan va veure els bessons sí que els va reconéixer. Poc a poc va anar recuperant la memòria amb l'ajuda dels metges i la família.
Ara resultava que son pare era hereu de la corona reial, encara que ell havia preferit viure la vida d'abans treballant al camp. Quan es va curar del tot li va deixar el seu antic càrrec a Claudi, l'home que el va ajudar quan ho necessitava.

Àngela Canet Espasa 5é A

JM 27:

LA PETXINA MÀGICA






Un matí nuvolós una xiqueta va trobar una petxina a la vora d'un riu.li va sorprendre que haguera pogut arribar de la mar fins allí. La va agafar amb la seua mà dreta i de sobte la conquilla es va il·luminar. La xiqueta la va obrir i es va trobar cinc monedes d'or dins.

Com que era pobra va anar corrent a mostrar-li-ho als seus pares. Li van preguntar on havia trobat les monedes i ella va contar que les havia troabt dins d'una petxina màgica, però no la van creure.

A la setmana següent la xiqueta va tornar a portar a casa cinc monedes d'or i aquesta vegada es van creure la història i van anar amb ella al riu.

Son pare volia endur-se la conquilla a casa i així tindre totes les monedes d'or que vulguera, però a l'agafar la petxina, aquesta no es va il·luminar com quan l'agafava la xiqueta perquè el pare era un avariciós.

La xiqueta li va demanar a son pare que tornara a deixar la petxina a la vora del riu perquè tots els pobres pugueren tindre monedes d'or.







Isabela Lladosa 3r B







ELS MILLORS AMICS





En el regne de Montàndia vivia una jove amb els seus germans. Els majors treballaven i ella sempre es quedava a fer les tasques de casa amb el germà menut que l'ajudava. però el germanet era malfaener i sols l'interessaven els dolços.

Clavell, que així es deia la xica, no sabia què fer per sopar i finalment va pensar fer carn amb pèsols, però a Silvestre, el germà menut, no li agradava la verdura i no va voler ajudar-la. La xiqueta li va demanr que comprara pésols, carn i sal, però ell va tornar pedres, herba i arena.

Silvestre es va riure de la seua germana i ella va comprar els ingredients i ho va preparar per cuinar. Mentre escuinava li va dir al germà que vigilara l'olla mentre ella llavava la roba, però ell es va adormir. El menjar es cremà i els seus germans van poder sentir el soroll de l'explosió.

Quan el majors arribaren, Silvestre els va assegurar que no hi havia passat res, així que tornaren al treball.

Una vegada refet el menjar de nou van pensar fer un pastís de poma i Clavell va apuntar els ingredients per comprar-los: pomes, sucre, farina, llima, mantega...

Una vegada tot enllestit van preparar taula i van servir el sopar. Quan arribaren els germans menjaren de tot i després s'ho passaren molt bé xarrant. Tots se n'anaren a caminar una estona i quan tornaren, feren les tasques de la casa. i és que a vegades els germans es poden arribar a portar bé.

Júlia Vercher 6é C



-->

Jm 29: 

HALLOWEN




Avui és Hallowen i tots els xiquets es disfressen. Hi ha una casa molt terrorífica on ningú ha anat mai.
Un grup de xiquets havia planejat anar a la casa, però tots tenien molta por. En aquest grup hi havia les següents disfresses: una carabassa, un zombi, un vampir, un pirata, un fantasma i una bruixeta que era la més menuda i era la primera vegada que es disfressava.
Quan van arribar a la primera casa van dir:
- Truc o tracte?
La dona va obrir i els va donar un caramel a cadascú.
Quan més anaven acostant-se a la casa terrorífica, més por tenien, sobretot la bruixeta, però quan van aplegar ho van veure tot solitari. Ningú s'atrevia a entrar, però la bruixeta es va atrevir a entrar-hi. Va tocar a la porta:
- Truc o tracte? - diu tremolant.
L'amo de la casa obri i diu:
- Per fi un xiquet per ací! Així que tots els caramels per a vosaltres!!!

Laura Rodríguez Castelló. 4t C

EL GOS DE COLORS







Això era una vegada un gos de colors que estava en una casa com animal de companyia. Canviava de colors conforme anaven passant les estacions de l'any: quan és primavera es torna de color rosa, per l'estiu groc, a la tardor roig i per l'hivern blau.

Anaven passant els dies i les estacions i el gos anava fent els canvis, però un d'a va deixar de canviar de color. Van anar al veterinari i aquest va dir que l'havien de dutxar cada més amb un xampú diferent: un mes de color rosa, un altre mes groc, roig, blau ... Així es posaria bo.
D'aquesta manera ho van fer i en passar els quatre mesos amb dutxes de xampú amb colors diferents es va posar bo.

Tots van tornar a estar contents i feliços perquè el seu gos tornava a canviar de color segons les estacions.
Laura Núñez Marqués. 4T A.


LA PRINCESA I EL PRÍNCEP




Hi havia una vegada una princesa i un príncep que vivien en un castell. El príncep se'n va anar a la muntanya i una bruixa el va convertir en una granota.
La princesa es preocupava pel príncep perquè el príncep no tornava i va anar a buscar-lo. Va passar per davant d'una granota però ella no sabia que era el príncep. Després va vore una bruixa i es va esglaiar. Li va preguntar qui era i la bruixa li vadir que era la bruixa Felicia.
La princesa li va preguntar pel príncep i aquesta li va contar que s'havia convertit en granota i la va amenaçar de convertirla a ella també si no se n'anava. Però no era una bruixa tan dolenta com penseu perquè en sentir plorar a la princesa pel príncep el va tornar a convertir en ésser huma.
Els dos prínceps se'n van anar a seu castell, es van abraçar i van ser feliços.

Momi Diop. 3r A.

LA XIQUETA I L'ÓS FEROTGE.


Fa molt de temps, quan a Xeraco hi havia boscos, vivia un ós enorme. Tots els xiquets i xiquetes li tenien por perquè pensaven que se'ls volia menjar. Quan jugaven jugaven sempre ho feien prop de sa casa per por a què l'ós els eixampara.
Un dia, una xiqueta que li deien Noèlia, jugant, jugant es va perdre pel bosc. Es va fer de nit i tenia fred, plorava i plorava sense parar.
L'ós que la va sentir va anar a menjar-se-la, però quan la va vore es va acostar a ella sense fer-li mal.
Van passar tota la nit junts i l'ós, com té tanta pell, força i ungles llargues, la va protegir i li va donar escalfor.
A l'endemà l'ós i la xiqueta ja eren amics. Noèlia va portar l'ós a sa casa i li va donar un pot de mel.
Ara totes les nits, l'ós va a casa de la xiqueta, seu amb ella i altres xiquets i xiquetes a vora el foc i s'escalfen junts. Tothom vol acaronar-lo i l'ós es posa panxa en l'aire i juga amb ells.


Roberto Santamaría
(Aula de Mª Jesús)

Ensenyament: Mai ens hem de refiar de les aparences. Tots i totes es mereixen l'oportunitat de poder ser els nostres amics i amigues.



EL GAT I EL RATOLÍ


En una caseta molt velleta només vivia un ratolinet gris, menut i vellet.
Cada dia el ratolinet llegia el periòdic i passejava tota la casa buscant formatge.
Per a entrar al seu cau hi havia un forat a la paret. El cau era gran i còmode, hi havia una perxa de peu on el ratolí penjava la seua roba. També tenia molts quadres amb fotos de la seua família.
Ell es trobava molt sol perquè ja no vivia ningú amb ell, tots se n'havien anat.
Una nit un gat rovellat, malferit i mort de fam va arribar a la caseta del ratolinet. Va assomar el seu nas i el seu ull pel forat del cau i va olorar el ratolí. Quan el ratolí el va vore es va esglaiar, però com era un ratolí valent i bo, al fore el gat famolenc li va donar un tros del seu formatge.
Van passar una gran estona parlant, el gat li va contar com dos xiquets malèvols li van pegar i quasi el maten. El ratolí el va deixar entrar a sa casa per una porta secreta. Li va curar les ferides i van arribar a fer-se bons amics. Conte contat, conte acabat.

Mohamed Izoviane i Dovydas Stockus
(Aula de Mª Jesús)


EL GOSSET



Hi havia una vegada una família normal i corrent. Eren el pare, la mare, una xiqueta que li deien Mariluz i un germà xicotet que li deien Xavi.
Mariluz era simpàtica, però un poquet desastre i el seu germà xicotet, amable. Els dos volien tindre un gosset, però els seus pares no volien perquè per a ells seria difícil cuidar-lo. Un dia els dos xiquets van anar a passejar i van trobar un gos abandonat al costat d'un contenidor de fem. El van agafar i el van portar a casa. Els seus pares van dir que no podien quedar-se'l i si volien comprar alguna cosa ells els donarien cinc euros i a l'altra que ho pagaren ells. Xavi tenia quatre euros i Mariluz onze. Ells dos van anar a comprar-li al gos un collar, menjar i van agafar bosses. Al gosset li deien Blanc perquè era blanquet i tenia una taca en el ull de color marró. Al segon dia, Xavi va llevar el pipi que hi havia per casa mentre que Mariluz treia a passejar el gosset. Al tercer dia, els seus pares van vore que estaven cuidant molt bé el gosset i ells també van col·laborar. Al final la família va voler el gosset i va ser part d'ella, però els xiquets havien de passejar-lo.

Visites en total