QUÈ ES UN MAQUINISTA? LES SEUES FUNCIONS I OBLIGACIONS
Un
maquinista és una persona que s’encarrega de conduir un tren, de
la seua càrrega i de tota la tripulació i en cas que hi haja en
passatgers també es el responsable de la seua seguretat durant el
viatge, és una persona que té molta responsabilitat.
Antigament
s'encarregaven de conduir trens a vapor, que funcionaven amb carbó i
aigua i havien de carregar aigua en tanques i carbó cada certa
distància.
Posteriorment
els maquinistes començaren a conduir trens de dièsel, elèctrics i
magnètics.
Els
maquinistes han tingut des dels seus orígens una responsabilitat
molt elevada, a més de que en temps de guerra eren els encarregats
de portar missatges, maquinària i tropes d'un lloc a un altre, ja
siga dins del país o entre diferents països.
En
l'actualitat s'encarreguen de sol·licitar el canvi de via, de frenar
en cas de tempestes, de fer-se càrrec del endarreriments o de
qualsevol inconvenient.
Abans
els coneixements que necessitaven eren molt bàsics: posar en
funcionament la locomotora, saber posar-li aigua, conèixer la
pressió d'aigua i oli i proporcionar-li el carbó suficient.
Ara
l'educació és molt més complexa han de tenir els estudis
necessaris per a conduir la màquina, conèixer les normes de
seguretat, saber dos o més idiomes, saber pilotar dos o més
sistemes de trens i actualitzar els coneixements cada cert període
de temps.
Carla
Fluixà
Esparter
L’esparter
és l'artesà que exerceix l’art de fer paners i senalles.
Antigament, aquesta era una feina que feien la gent del camp en les
llargues vetllades d’hivern o els dies de mal temps, anomenats de
pont
i cova.
Avui dia, encara podem trobar alguns artesans que elaboren aquests
objectes manualment.
Els
objectes que elabora un esparter són, sobretot: paners, senalles,
ventadors, sàrries, estores, etc.
La
matèria base per fer un paner
és
el
vímet.
Aquest
material s’ha de tallar dins el mes de febrer. Una vegada
arreplegat i assecat degudament ja poden començar a confeccionar els
paners.
Per
fer un paner, el dia abans cal posar el vímet en remull i cardar
les canyes. El cul és fa tot de verducs, i es deixen setze branques
que van pujant alhora que, amb molta habilitat, cordellen les
esquerdes de canya. Acabat el cos del paner, amb les branques dels
verducs que vénen de sota fan la vora i la darrera cosa que elaboren
és l’ansa, que és de vímet folrat de verduc i va enganxada al
cul.
Un
altre objecte elaborat pels esparters són les senalles
d’espart,
que es confeccionen mitjançant el sistema anomenat de fer
llatra o
llata.
Per
fer una senalla primer de tot s’ha de collir l’espart. El temps
bo per fer-ho és per Sant Miquel, dins el mes de setembre. Una
vegada
collit s’ha de deixar assecar al sol perquè es
torne
blanc i després es fan les manades.
Per
fer la senalla, amb els brins d’espart fan el que s’anomena la
llatra o llata, que consisteix a anar trenant els brins fins
aconseguir una tira de llargària diferent segons les dimensions que
haja de tenir la senalla. Aquest teixit de llata es compta per
braces.
Quan
tenen la llata feta, l’han d’esplomitjar; és a dir, li han de
tallar els caps que ixen,
cosa que fan amb unes estisores, i aleshores
ja comencen a cosir-la amb una agulla saquera especial que s’anomena
agulla de cosir sàrries, lleugerament
corbada en el seu extrem superior i amb dos forats a l’extrem
inferior per enfilar i fermar el fil. Comencen fent el cul i van
voltant la llata fins que arriben dalt. La vora la fan de brins
d’espart cordellat i finalment hi claven les anses, que poden ser
de corda, del mateix espart o bé de palmes.
Els
gremis d’esparters eren molt importants al País Valencià. El
gremi de València -amb primeres ordinacions datades del 1373- era
unit amb el d’espardenyers (espardenyer); el 1863 es transformà en
Societat Industrial i Filantròpica. Tenien fama els esparters
d’Alacant (corders d’espart), Crevillent, Asp i Bétera. A
Barcelona els esparters eren representats al Consell de Cent des del
s. XV; formaven la confraria de Sant Bernardí de Siena, una
corporació forta i activa amb mestres rics, que fruí de cohesió
interna (fins el 1831 conservà la pràctica gremial del repartiment
de la primera matèria); es regia per ordinacions del 1619. El 1835
el gremi formà noves ordinacions. La confraria ha perdurat fins al
s. XX.
TERRISSER
Mireia
Tercero i Pascual
i
Laura
Núñez Marqués
La
terrisseria és el nom de l'art que consistix en l'elaboració
d'atuells de terrissa.
Un
terrisser o terrissaire és una persona
que té com a ofici fer objectes
de terrissa.
Segons la mena d'atuell que feien, podien rebre el nom d'ollers,
gerrers,
cantirers,
canterelles,
escudellers,
rajolers,
teulers,
etc. La funcionalitat d’un ofici com el del terrissaire es
feia evident, sobretot, a taula. També reben el dit nom les botigues
on es comercialitzen els atuells i l'obrador en el qual es fabriquen.
Generalment, el concepte de terrisseria s'utilitza per a fer
referència a aquelles peces realitzades sense esmalt o amb vernís
aplicat en una única cocció. Per això, el terrisser es diferencia
del ceramista, ja que este afig esmalts i utilitza diverses tècniques
en les seues peces, amb més d'una cocció.
HISTÒRIA
Els historiadors
afirmen que la terrisseria naix fa uns 12.000 anys al Japó, amb el
desenrotllament de la ceràmica Jomon. La terrisseria més
antiga d'Amèrica Llatina, de què es tinga registre, està composta
pels objectes de Kotosh-Hauyrajirca, que van ser trobats a
Perú i que dataria de l'any 1.850 a.C. Tan important, no sols per
mer plaer decoratiu sinó també per utilitat per a desenrotllar
diverses tasques de la vida quotidiana, ha sigut la terrisseria al
llarg de la Història que en l'actualitat, a més dels objectes
esmentats, s'han trobat multitud d'elements d'este tipus pertanyents
a temps antiquíssims.
Així, per
exemple, hui tenim el privilegi de poder admirar des de peces
egípcies datades l'any 3.700 a.C fins a altres pertanyents a les
cultures que van poblar la Península Ibèrica durant l'Edat del
Bronze passant per ceràmiques gregues, iberes o romanes. Precisament
estes i moltes altres més s'han convertit en les millors obres d'art
i joies que es conserven en museu de tot el món. En concret, algunes
de les més significatives es troben en el Museu Arqueològic
Nacional d'Atenes (Grècia), el Museu Nacional de Tòquio, el Museu
Nacional d'Art Antic de Portugal o el Museu Arqueològic Nacional
d'Espanya que es troba situat a Madrid.
ELABORACIÓ
Del taller d’un
terrissaire, en poden sortir objectes elaborats amb tècniques molt
diferents entre si: atuells grans i petits, toscos i més refinats,
funcionals o més decoratius. Tot depèn de la forma, del tipus de
fang emprat, de la cuita o de la decoració amb relleus, incisions o
esmaltats. En un dels vessants més decoratius de la terrissa
destaquen les ceràmiques, les porcellanes i les rajoles.
El procés
d'elaboració de les peces ceràmiques comença amb el pastat de
l'argila, perquè les distintes partícules i la humitat es
distribuïsquen de manera homogènia i per a evitar la formació de
bombolles d'aire. El següent pas consistix en l'emmotllament manual
amb ajuda de distintes ferramentes. En esta part del procés s'agrega
aigua, de manera que l'argila mantinga la seua plasticitat i no
sorgisquen badalls o escletxes.
Després
la peça és deixada a l'aire lliure perquè s'asseque, en una fase
coneguda com a estat de cuiro. Quan la peça està totalment seca,
adquirix major duresa i un color més clar. Finalment, la peça de
terrisseria és portada al forn, on adquirix major resistència i
perd la seua humitat química.
Coloraines
d’esmalt
Per pintar la ceràmica s’utilitzen òxids metàl·lics aplicats a pinzell o banyant la peça. Al País Valencià, on la influència islàmica és ben present en moltes de les expressions artístiques, hi destaquen les decoracions amb tonalitats blaves. Para poder dictaminar el origen etimològic de la paraula que ara ens ocupa és necessari anar al passat. I és que aquella ve de l'àrab, i més concretament dels vocables al-fahhar que poden traduir-se com “la ceràmica”.
Per pintar la ceràmica s’utilitzen òxids metàl·lics aplicats a pinzell o banyant la peça. Al País Valencià, on la influència islàmica és ben present en moltes de les expressions artístiques, hi destaquen les decoracions amb tonalitats blaves. Para poder dictaminar el origen etimològic de la paraula que ara ens ocupa és necessari anar al passat. I és que aquella ve de l'àrab, i més concretament dels vocables al-fahhar que poden traduir-se com “la ceràmica”.
“EL
SERENO”
El
sereno
va ser un dels oficis més emblemàtics dels barris d'Espanya, encara
que no en tots els llocs tenia les mateixes responsabilitats.
El cos de serenos va ser creat a finals del segle XVIII. El patró del cos de serenos era l' àngel custodi. Generalment els serenos eren empleats de l'administració municipal i depenien de l'ajuntament local.
El cos de serenos va ser creat a finals del segle XVIII. El patró del cos de serenos era l' àngel custodi. Generalment els serenos eren empleats de l'administració municipal i depenien de l'ajuntament local.
El
sereno vigilava la ciutat o poble de nit i s'encarregava de les
funcions següents:
- Mirar de posar pau entre baralles de borratxos, freqüents a la nit.
- Perseguir els lladres.
- Avisar el metge en cas de malaltia.
- Acompanyar a la farmàcia.
- Anar a buscar la comare en cas de part urgent.
- Obrir
els portals dels habitatges durant les hores nocturnes.
Els
serenos
duien
un uniforme, abric i barret blau fosc d'acord amb llur posició de
representants de l'autoritat. Portaven un grapat de claus amb una
cadena a la cintura i brandaven una llança
curta amb punxa de ferro anomenada "xuixo" .
Cada hora entonaven un
cant dient
l'hora i l'horatge.
Per
Nadal el sereno, igual que altres empleats municipals, com el carter
i
el fanaler,
anava de casa en casa demanant “l'asquirlando”
a canvi del qual donava una estampeta.
Durant
la dictadura del General
Franco
els serenos col·laboraven amb la policia
armada
per enxampar gent que feia pintades contra el règim.
La
figura del sereno va desaparèixer amb l'arribada dels porters
automàtics a finals del segle XX . Tot i així actualment s'han
tornat a implantar en ciutats com Gijón
i Múrcia.
Picapedrer
Un picapedrer
és una persona que té com a ofici treballar la pedra per a la
construcció. Aquest ofici és un dels més antics de la humanitat,
un ofici que va començar a desenvolupar-se amb l'aparició dels
primers assentaments permanents del Neolític i la primera "revolució
urbana" de l'home modern. Feien escultures, tot en funció del
grau d'especialització de l'artesà. El mestre picapedrer dirigia la
feina a les pedreres, normalment ubicades a prop dels pobles per
qüestions logístiques, llevant d'aquells casos on la qualitat de la
pedra era excepcional o de major valor, com a la comarca era el cas
de la pedrera de marbre del Buixcarró, al Pla de Corrals. Laboriosos
i primitius marges de pedra, humils corralisses, palaus i casones
senyorials, règies esglésies o monumentals catedrals van ser
construïts per ells.
L'ofici del
picapedrer, com podem imaginar, era vital per als pobles i ciutats,
però malgrat això no comptava amb motes titulacions específiques,
sent una feina poc volguda per la seua duresa, formant part sovint de
confraries de molers o de constructors. Malgrat la seva importància
cabdal a l’hora de bastir qualsevol edifici, en època medieval,
les titulacions específiques de picapedrer eren més aviat escasses.
De fet, en moltes ciutats aquests treballadors formaven part de les
confraries dels molers, que es dedicaven a construir rodes de molí,
o directament de les agrupacions de constructors. A Perpinyà, per
exemple, rebien el nom de mestres de pedra i calç.
Els
picapedrers treballaven prop dels pendents de les muntanyes, d’on
era més fàcil extreure pedra. Però com que molt sovint es trobava
en forma de grans roques compactes, calia buscar la manera de
trencar-la. Això s’aconseguia amb l’ajuda de fustes, tascons o
una bona càrrega de pólvora. La primera de les tècniques
aprofitava la capacitat dilatadora de la fusta. I és que quan
s’humitejava la fusta seca que s’havia introduït entre les
escletxes, n’augmentava el seu volum i la pressió esberlava la
roca. Més endavant, s’utilitzarien tascons de ferro o fusta que a
cop de mall permetien trencar la pedra. Amb l’arribada de la
pólvora, però, es va agilitar tot el procés. Només s’havia
d’introduir una barrinada en un forat de la roca. Calia, però,
fer-ho amb habilitat per aconseguir trencar la roca sense
esmicolar-la. Amb un martell, alguns punxons i un bona dosi de traça,
els picapedrers eren capaços de modelar la roca. Com
en tot ofici, hi havia molts graus d’especialització; perquè una
cosa eren els trencadors que extreien els blocs de pedra de la
muntanya, i una altra de ben diferent els picadors que treballaven la
pedra basta. Hi podem dir que van fer una cultura. Aquest
treball a sigut molt útil però graciés a la tecnologia han
desaparegut encara què hi pot quedar algun aficionat.
Les vaqueries
En el nostre poble, Xeraco hi havien moltes cases amb vaques i de ahí va vindre l'ofici de les vaqueries.
Les vaques vivien en el corral de les cases, tots els dies les munyien dues vegades de matí i dues vegades de vesprada i després anaven a vendre la llet pel poble de casa en casa. L'ama de la vaqueria anava amb una bicicleta pel poble amb una lletera gran d'alumini i aparells de mesura normalment d'un litre o de mig, eixien les dones amb un casset per a posar la llet que compraven. Deprés 
la bullien per a desinfectar-la i matar-li els gérmens, ja que era una llet natural.
la bullien per a desinfectar-la i matar-li els gérmens, ja que era una llet natural.
Les vaques necessitaven una gran quantitat d'herba fresca per a produir molta llet, per això els amos de les vaqueries havien d'anar contínuament a buscar-la pels bancals del terme i les marjals, segaven amb la dalla una gran quantitat d'herba i la transportaven amb el carro i l'haca al seu corral.
El fem que produïen les vaques s'utilitzava per a adobar la terra i així fer bones hortalisses i verdures.
Actualment han desaparegut les vaqueries dels pobles i casi tota la gent compra la llet en els supermercats envasada en brics o botelles de plàstic.
EL SASTRE DELS RUCS
EL SASTRE DELS RUCS
.jpg)
Al taller del corretger, sempre se sentia l’olor seca del cuir, que n’era ben característica. S’hi respirava també l’ambient de poble, sobretot al capvespre, quan el local era un anar i venir de llauradors que, un cop deixats els animals de càrrega a l’estable, hi acudien per fer tertúlia i adobar les peces de pell que s’havien trencat. Podien ser selles de cavall, alforges de ruc, sarrons, morralles, ronsals, collars de mula o pitrals desgastats pel trontoll de les feines del camp que necessitaven el repunt experimentat d’un bon cosidor d’agulla grossa.
Un dels guarniments més característics del corretger eren els collars. Es tracta d’un gran anell de cuir farcit de palla o crin que envoltava el coll de l’animal i el subjectava al carro.
Els corretgers eren, a la vegada, creadors i reparadors de peces de cuir. Era, per tant, una professió situada en aquella línia difusa que separa l’artesania de l’art. I és que alguns dels guarniments que elaboraven eren únics: motius florals dibuixats sobre la pell, clavetejats metàl·lics i repunts complexos que decoraven les peces i servien per lluir els cavalls en el seu millor vestit de gala. Sovint, també s’hi afegien corretges amb cascavells i campanetes amb la voluntat d’ostentar en desfilades o acompanyar la núvia fins a la porta de l’església el dia del casament.
Ara, als més joves tot això els pot semblar una antigalla —una gran peça de museu— perquè ja fa temps que els animals de càrrega han desaparegut del nostre imaginari quotidià. I amb ells, també s’ha extingit aquest ofici artesà que, a casa nostra, es va professionalitzar cap al segle XIII, amb la consolidació del comerç dels traginers.
FORNER/A
La imatge més popular del forner és la del ruc carregat a gom de llenya. Les muntanyes en tenien poca, a les cases no es disposava de gas, tothom la buscava, i l'únic recurs per escalfar les llars i coure menjars era la llenya. Els forners en necessitaven grans quantitats, doncs per aquest menester s'havien de recòrrer molts quilòmetres per les muntanyes buscant ací i allà el que trobaven i el que necessitaven. De vegades, el forner no anava a fer-la, era una manera de guanyar-se el jornal els hòmens del poble.
Tota la fusta no feia el mateix profit, una per encendre i fer flama era més fluixa, el llum, argelagues, branques de pi i algunes frígoles; la forta, més bona per coure, la que feia brasa, els xipells, els coscolls, romers, ginebrisses, arbocers i branques de carrasca, garrofer i olivera. Els forns no funcionaven amb altra cosa: llenya i més llenya. En Xeraco hi ha molts pocs forns de llenya com un forn conegut com el Forn del tio Paco.
