RAFELCOFER
Rafelcofer
és un poble de la comarca de la Safor.
Situat
a 6 km al sud de la capital de la comarca, Gandia, a 34,2 km al nord
de la ciutat de Dénia, i a 20m sobre el nivell del mar.
El
terme municipal, limita al N amb els termes municipals de Bellreguard
i Almoines, a l'E amb el de l'Alqueria de la Comtessa, al S amb la
Font d'en Carròs i a l'O amb Beniarjó i Beniflà.
HISTÒRIA
A
Rafelcofer hi ha presència d’un antic poble del segle II abans de
Crist, a l’Edat de ferro, amb el jaciment íber excavat en la
dècada dels huitanta de la muntanya del Rabat. Es tracta d’un
recinte emmurallat, i restes de murs d’edificis. També prop de
Xàtiva s’han trobat alguns restes de material ceràmic iber
pertanyents al segle II i I abans de Crist.
De
l’època
romana destaquen el jaciment de la
muntanyeta de Sant Miquel i
algunes inscripcions funeràries
relacionades amb una necròpolis.
Rafelcofer
va ser un lloc d’assentament en l’època islàmica, i també va
se poblada pels musulmans en l’any 1239.
I
cap al 1527 al terme hi havien 125 habitants, majoritàriament
moriscs. Després del decret d'expulsió dels moriscos Rafelcofer va
quedar despoblat, però poc després va començar una repoblació,
generalment de pobles veïns.
Hi
hagué
una crisis econòmica i les
epidèmies al segle XVII i la Guerra
de Successió de principis de XVIII, va fer que la població no
cresquera
fins al 1713 en què
sols havia 198
habitants.
En
1826 iniciava el seu boom demogràfic amb 750 habitants, i malgrat
les epidèmies de la pallola i del còlera que aparegueren al llarg
de tot el segle XIX, Rafelcofer situava la seua població en 1877
en
1609 habitants. L'epidèmia de grip, l'esgotament de la terra i la
crisi de finals dels anys 20 i l'inici de la guerra
civil espanyola
i la post-guerra van fer
que l'any 1960 hi haguera1671 habitants.
EDIFICIS D’INTERÉS
Alguns
dels edificis, ermites ,esglésies o
municipis d’interés
de Rafelcofer són:
-Ermita
de Sant Miquel Arcàngel.
-Església
Parroquial. D’estil neoclàssic.
-La
Casa Abaida.
-Motor
de San Diego. Actual museu Arqueolòic.
-El
Trinquet.
-La
Munyanya del
Rabat de la Creu.
CULTURA
I FESTES
Les
festivitats de base religiosa, són: Sant Antoni del Porquet, Sant
Vicent Ferrer, Sant Dídac d’Alcalà, les Festes Patronals i altres
populars com la Setmana Cultural i el Dia de la joventut.
GASTRONOMIA
Aquests
menjars típics de Rafelcofer o d’alguns del pobles del sud de la
Safor, són:
-Arrossos:
hi ha al forn amb cigrons, al forn amb tonyina negra, arròs
caldós, amb fesols i naps.
-Sopes
i olles: flor-i-col amb abadejo, sopa de ceba...
-Verdures:
albergina al forn, bajoqueta amb pernil, espencat...
-Carn:
Sang amb ceba, figatells, corder al forn...
Laura
Garcia 6éB
L'ALQUERIA
DE LA COMTESSA
UBICACIÓ
Pertany
a la comarca de la Safor,
està situada a 79 km al sud de la ciutat de València
a 5,2 km al sud de la capital de la comarca,
Gandia.
El
terme
municipal, limita al N amb els termes municipals de Bellreguard
i Palmera,
a l'E amb el de Piles,
al S amb la
Font d'En Carròs
i Oliva
i a l'O amb Rafelcofer.
La
ubicació d'Alqueria de la Comtessa en plena Horta
de Gandia
i a la dreta de riu Serpis,
fa que la totalitat del sòl del seu terme municipal siga una
planura, excepte a la muntanya
de Rabat,
amb
una altura d'uns 176m.
HISTÒRIA
L'origen
del lloc és una alqueria morisca
que
pertanyia al ducat de Gandia.
L'Alqueria va ser un xicotet llogaret abans del segle XVI i tenia 16
cases en 1572. En 1562 se li va agregar l'Alqueria
dels Frares.
És parròquia independent des de 1773,
fins aleshores depenia de la parròquia de Rafelcofer.
L'actual terme seria definit el 1725. En 1713 figurava amb 38 veïns,
els mateixos que en 1609.
L'auge
de la comercialització de la taronja
del primer terç de segle XX
amb
l'aparició de magatzems fruiters i les seues fàbriques
complementàries va fer el que el 1930 en foren ja 1600. En
l'actualitat el cens és de 1521 habitants.
EDIFICIS
IMPORTANTS
- Ermita de Sant Miquel. Situada sobre la muntanyeta de Sant Miquel, segle XVII
- L'Alqueria del Trinquet, una alqueria fortalesa del segle XVIII amb torre i muralla.
CULTURA
I FESTES
Les
festes patronals se celebren el 29 de juny en honor de sant
Pere i
sant
Pau,
i durant els tres dies següents del 30 de juny i 1 i 2 de juliol les
festivitats en honor del Santíssim Crist, la Divina Aurora i Sant
Lluís
respectivament.En la segona setmana de setembre se celebra el tradicional Porrat de l'Alqueria de la Comtessa en honor dels Sants Abdó i Senent, també coneguts com els Santets de la Pedra.
GASTRONOMIA
Els
menjars típics són l'ensalada de fetge, sèpia, sang i xampinyons a
la planxa. I el Pa Beneït de sant Antoni.
ADOR
GENTILICI:
Adorer, adorera.
SUPERFÍCIE:13,81
quilometres quadrats.
ALTITUD:
50 metres sobre el nivell del mar.
POBLACIO:1.416
hab.
DENSITAT:
102,53 hab/quilometres quadrats.
GEOGRAFIA:
Ador està situat al sud-est de l'Horta de Gandia, al marge esquerre
del riu Serpis i als peus de la serra d'Ador. El riu separa el poble
d'Ador de la veïna
Vilallonga.
La població s'ubica als peus de la serra, a uns 50
metres d'altura sobre el nivell del mar.
El clima és mediterrani i el terme està poblat
d'arbres, tarongers a les zones cultivades i pins a la serra.
Té dos nuclis de població, un on se situa el municipi
d'Ador, mentre que l'altre està situat en l'enclavament de
Marxuquera.
HISTÒRIA:
El topònim
sembla d'origen musulmà i significa les cases. Al terme s'ha trobat
una important vila romana (la casa d'Alfàs), també és una de les
poques zones
de la comarca en la qual trobem enterraments visigòtics. Després de
la conquesta va ser repoblada pels cristians el 1248. El rei Pere el
Gran, va concedir el 1276 a Joan de Pròxita el senyoriu sobre el
castell de Palma, que incloïa
Ador en la seua jurisdicció. Després va pertànyer al senyoriu del
Monestir de Sant Jeroni de Cotalba.
En
1460, passà a mans de la família Tolsà i posteriorment, als
Montcada, als quals pertanyé fins la desaparició dels senyorius.
El 1574 es va separar eclesiàsticament de Palma i es va
convertir en parròquia independent sota l'advocació de la Mare de
Déu de Loreto.
MONUMENTS: Casa de l'Alfàs, és un edifici rural situat
a mig quilòmetre al sud-est d'Ador que s'alça sobre un soterrani
d'una vil·la romana. A la seua horta s'han trobat restes romanes a
més d'haver sigut utilitzat com a dipòsit de ferramentes agrícoles.
ESPORTS: Destaca la tradició esportiva de pilota
valenciana en la modalitat de raspall, que es juga durant tot l'any
als carrers d'Ador.
FESTES I CELEBRACIONS: Festes patronals. Se celebren en
la tercera setmana d'Agost, a partir del tercer diumenge d'aquest
mes. El dilluns està dedicat a San Josep, el dimarts a la Divina
Aurora, el dimecres a la Verge de Loreto i el dijous al Santíssim
Crist de l'Empar.
Festes de Moros i Cristians: Se celebren el primer cap
de setmana d'Agost.
BARX
El poble se
situa sobre el pic de Penyalba,
a 342
m.
d'altitud. Aquest tipus de terreny ha propiciat la formació d'avencs
com el de la Donzella o de l'Aldaia, coves com les de les Malladetes
(un
dels principals jaciments arqueològics de l'estat) i
la del Suro; totes elles d'important interès
espeleològic.
Trobem nombroses fonts com ara la de l'Om i la del Molí.Cal
destacar el paratge de la
Drova, antic lloc
d'estiueig
dels monjos del monestir
de la Valldigna
i de
veïns dels municipis propers com Gandia, Tavernes de la Valldigna o
València.
El topònim Barx deriva, bé de
Barx-al-Cableja
(vall entre muntanyes) o bé de Burj al-Cableja
(torre en les muntanyes) denominacions del període musulmà
prou explícites del seu origen. Va
pertànyer al monestir de
Santa Maria de la
Valldigna fins que es
convertí en municipi el 1838.
EVOLUCIÓ DEMOGRÀFICA
Evolució demogràfica de Barx
|
|||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 1990 | 1992 | 1994 | 1996 | 1998 | 2000 | 2002 | 2004 | 2005 | 2007 | 2010 | |
972
|
994
|
1.075
|
1.203
|
1.180
|
1.251
|
1.250
|
1.423
|
1.379
|
1.423
|
1.445
|
|
El gentilici
dels seus habitants és
barxers.
Durant tot el
segle passat
va sofrir una forta despoblació deguda a l'emigració, molta d'ella
cap a França,
des de la dècada dels vuitanta, però ha trobat una estabilitat
demogràfica recolzada en el sector serveis pel fet de ser l'únic
poble de muntanya de la Safor.
Les festes
patronals se celebren la tercera setmana d'agost en honor als patrons
del poble la Divina Pastora i Sant Miquel Arcàngel.
A Barx trobem
bons embotits i encara roman certa tradició cistellera amb la
fabricació de cabassos de palma.
Al poble, que
antigament estava voltat per una tanca amb una única porta d'accés,
podem trobar edificis del segle
XIX i també:
- Església de Sant Miquel arcàngel.
- Font del Racó.
- La Nevera. Antiga nevera del segle XVIII per a l'emmagatzemament de neu durant l'hivern.
- Les basses de la Drova. Del segle XVIII foren construïdes pels monjos per al regadiu de les hortes.
- Riuraus. Diversos riuraus, vestigi del passat panser del
poble, localitzats a la partida les Eretes.
BENIARJÓ
Història
Tingué el seu origen en una alqueria musulmana del castell de Bairén. En el segle XII apareix documentada com a Benizerjó. Jaume I va donar-la el 1247 a Roman Castellà, passant posteriorment a ser propietat de la família March i per tant integrar-se en el ducat de Gandia. La seua primitiva parròquia, amb culte a sant Marc, depenia de Gandia.
El 1535 s'independitzà juntament amb Almoines (separada el 1574) i Pardines que romangueren com annexes. Fins el moment de l'expulsió, 1609, en què hi havia 160 famílies, fou lloc de moriscos.
En l'época del conreu del canyamel, Beniarjó fou un centre important. Els molins de de la canys o trapig proliferaren al seu terme.
Fills il·lustres
Ausiàs March (Safor, 1400 - València, 1459) va ser un poeta i cavaller medieval.
Monuments
El nucli urbà és tortuós i forma petites places. Del seu patrimoni es pot destacar:
Ajuntament. Segle XIX.
Església de sant Joan Baptista. Dels seixanta del segle XX, aixecada sobre l'anterior de la que es conserven algunes obres d'art.
Vestigis de la que fou casa senyorial dels March. El palau dels March va passar a la casa de Medinaceli, que va desmantellar-lo i va vendre els seus materials.
Cisterna i aljub que abastien d'aigua el palau. Recentment restaurades.
Demografia i economia
A mitjan segle XIX, comptava aproximadament amb 457 habitants. En el cens de 2002 s'hi enregistraren 1.288 persones, de gentilici beniarjoters. Un 78,9% dels habitants declarà saber parlar valencià en el cens de l'any 2001.
El principal sector econòmic és l'agricultura, sobretot el cultiu de taronges; a més a més, existeixen petites empreses que han afavorit l'augment demogràfic.
Festes i tradicions
Cada 25 d'abril se celebren les festes en honor de sant Marc en què es ballen les danses conegudes com el Ball de la Bandera i les Caixes de sant Marc, ambdues amb origen a la Florència del segle XV.
El tradicional Ball de la Bandera, previ a la processó, actualment està a càrrec de Miguel Angel Miñana Mascarell, ‘Huma’, fill, a la plaça Major. Miñana va arreplegar el relleu l’any 2006, després de la mort de son pare, un any abans.
La dansa, que consisteix a rodar la bandera per diferents parts del cos, simbolitza el martiri de Sant Marc, i es creu que va ser introduïda al segle XIV des d’Itàlia pel cavaller Ausiàs March, senyor de Beniarjó.
Després parteix des de l’església parroquial la processó amb la imatge de Sant Marc, encapçalada per les ’caixes’, amb molts xiquets que garanteixen el futur de la festa.
La bandera actual s’estrenà l’any 1997, data del 600 aniversari del naixement d’Ausiàs Marc , i és còpia exacta de l’anterior. La bandera pesa 29 Kg.
Es tracta de la manifestació històrica cultural popular més antiga de la Safor.
Beniarjó compta també amb un del grups de dances tradicionals valencianes pioners de La Safor: el grup Trapig i amb dolçainers de gran tradició com Salvador i Frederic.
MIRAMAR
Miramar és un poble de La Safor situat a 72 km de València i 120km d'Alacant. Limita amb Bellreguard, Gandia, Guardamar de la Safor, Palmera i Piles; pobles de la mateixa comarca. Els 2,6 km2 de terme municipal s'assenten al bell pla de la Safor amb un paisatge dominat pel taronger i una urbanitzada platja de més d'un kilòmetre de llargària.
El clima resulta plàcid i també "sense monotonia excessiva", gràcies als contrastos de la tardor i de l'hivern. Això no obstant, la bonança del clima garanteix uns hiverns suaus i unes primaveres delicioses.
Encara que s'han troballes arqueològiques dins del seu terme municipal, Miramar fou un llogaret musulmà pertanyent a la jurisdicció del castell de Bairén. Després de la conquesta fou donada a Sanxo Ximenis. En 1535 passà a pertànyer al ducat de Gandia, aqueix any obté independència eclesiàstica. En el segle XVII va ser adquirit per la família Borja. Tingué com a annexes Tamarit i Daimús, separada el 1902.
S'accedeix al poble fàcilment des de la N-332 i l'autopista AP7 (eixida Oliva-Gandia).
La seua economia ha estat basada tradicionalment en l'agricultura i comercialització de la taronja. També disposa d'un polígon industrial amb fàbriques de diversos sectors i serveis. El turisme es concentra en la platja i s'ha vist impulsat en els darrers anys.
El poble compta, en l'actualitat amb uns 2.000 habitats. La població ha anat creixent en els darrers anys, tal i com es pot observar en la taula:
Evolució demogràfica
1990 1992 1994 1996 1998 2000 2002 2004 2005 2007
965 977 992 1.064 1.114 1.232 1.406 1.675 1.781 1.984
Els seus habitats es denominen “miramarins o miramarines”.
El monument més destacat de la població és l'Església Parroquial dedicada a Sant Andreu. Miramar celebra les seues festes locals el primer diumenge d'agost amb desfilades de moros i cristians.
Des de 1.992, els "miramarins" tenen un escut i una bandera que simbolitzen i representen el poble. Aquests dos símbols tenen un origen històric.
Al 1.992, la Generalitat Valenciana va aprovar l'escut i la bandera municipals de Miramar.
La “Bossa de Polp” Es considera el plat típic de Miramar, junt amb la “Coca Borratxa ” com a postres, que formen part de la gastronomia típica del municipi.
Cada any, amb l'arribada de la primavera (març), se celebren les Jornades Gastronòmiques per a donar a conéixer este plat típic miramarí junt amb el seu postre i no perdre els costums tradicionals locals. La Paella és coneguda mundialment, per ser un plat típic valencià, que podreu degustar a Miramar junt amb la Fideuà per ser característics de la comarca. No perdeu l'oportunitat de provar qualsevol dels plats típics de Miramar i la seua comarca durant la seua estada en el municipi.
LLOCNOU DE SANT JERONI
El terme presenta dos partes ben diferenciades. La meitat meridional és muntanyosa ocupada per la la serra de Ador (La Cuta 680 m.). La meitat nord forma una suau inclinació que arriba fins el riu Venissa.
Encara que s'han trobat restes romanes en el seu terme, l'origen del poble es remunta a l'alqueria del Rafalet de Bonamira de l'època musulmana situada al lloc de la Granja en la vessant nord de la Costera.
Després de l'expulsió del moriscs, els monjos del Monestir de Sant Jeroni de Cotalba van buscar un nou emplaçament per al poble i en 1609 van fundar el llogaret de Llocnou dels Frares vora el camí reial que va des de Gandia a Xàtiva, al costat del riu Vernissa i el poble d'Almiserà.
La població està edificada a la vora dreta del riu Vernissa, i el carrer principal té forma allargada perquè va créixer seguint l'antic itinerari de la carretera abans del seu desviament pel que ara és l'autovia del Morquí. També hi ha el carrer de Sant Josep o Ravalet i el darrer eixample del poble paral•lel al carrer Major.
El gentilici dels seus 581 habitants és llocnouïns i llocnouïnes.
L'economia local es va bassar antigament en els productes de secà i la pansa, després en el conreu dels cítrics i el transport, encara que aquestes dues activitats actualment passen per moments de dificultat. També es poden assenyalar altres activitats com fàbriques de productes de construcció, estructures metàl•liques i granges d'aviram.
Llocnou celebra les seues festes patronales del 12 al 16 d'agost en honor a Sant Jeroni, La Mare de Déu del Carmen, La Mare de Déu d'Agost i Sant Roc.
El temple parroquial de Llocnou de Sant Jeroni és una construcció del segle XX, una obra planificada en l'any 1951 que va substituir l'antic temple parroquial que es trobava en el carrer Major (l'antiga carretera). Aquest temple posseeix el darrer campanar aparegut a la Safor que per iniciativa popular es va construir en la darrera dècada del segle XX.
El poble conserva en molt bon estat l'antic llavador al costat de la séquia provenient de l'assut del Vernissa.
Hi ha dos bars on es pot anar a menjar els plats tradicionals com l'arròs al forn, la paella, suc d'anguiles, xulletes...
Monument a Josep Camarena fill predilecte.
