REVISPORTS

REVISPORTS




La gimnàstica
La gimnàstica és un esport que consisteix en l'execució exacta i harmònica d'una sèrie de moviments corporals definits precisament, a mans lliures .

Història



Els seus orígens es confonen amb la cultura corporal practicada pels grecs, de la qual deriva el nom, ja que qualificava els exercicis practicats amb el cos humà. La paraula gimnàstica es va aplicar al principi al joc dels atletes que corrien, saltaven, lluitaven i llançaven el disc i la barra. Més tard, els recintes plantats d'arbres o els locals coberts dedicats als jocs atlètics van ser el punt de cita de quants volien conrear la seva intel·ligència i la seva força. Mentre que a l'antiga Grècia els doris, raça conquistadora, es dedicaven a la gimnàstica amb finalitats guerreres, els atenencs buscaven en aquells exercicis la salut del cos i de l'esperit, l'harmonia i la gràcia.

Els romans es van dedicar amb entusiasme a la marxa, l'equitació i altres exercicis gimnàstics.

A l'edat mitjana alguns aristòcrates van continuar exercitant-se en justes i tornejos sota la seva armadura de ferro, en el que no es poden considerar exercicis gimnàstics. El cristianisme, tan hostil a la nuesa corporal, gens va fer per a realçar o establir els exercicis corporals.

No obstant això, cal situar-ne el naixement com a esport al segle XVIII, a la darreria del qual els alemanys Muts, Jan i, després, el suec Ling hi van donar forma i van crear el material específic i els aparells que encara avui es fan servir, mentre el valencà Amorós introduïa el ritme amb el cant i la musica, en l'execució dels exercicis.

Com a disciplina olímpica és regulada per la federació internacions de gimnàstica (creada el 1881), que organitza les grans competicions internacionals: els campionats del món cada dos anys senars (des del 1993) i els jocs olímpics (la gimnàstica artística o anomenada també gimnàstica esportiva, des de l'inici i la gimnàstica artística des del 1984 i el trampolí des del 2000).

Disciplines gimnàstiques

En la gimnàstica rítmica s'executen cinc rutines amb cinc aparells diferents: pilota, cinta, cercle, maces i corda. Els exercicis es realitzen sobre un tapís, on s'ha de coordinar el ball amb totes les dificultats que han de realitzar les gimnastes. A l'hora de puntuar es fa sobre un màxim de vint punts,observant els elements de salts, equilibris, flexibilitat, girs i acrobàcies. A aquestes dificultats se li uneix la dificultat que comporta utilitzar cada aparell i coordinar-ho tot amb la música.

La gimnàstica aeròbica és una disciplina de la gimnàstica en la qual s'executa una rutina d'entre 100 i 110 segons amb moviments d'alta intensitat derivats de l'aeròbic tradicional a més d'una sèrie d'elements de dificultat. Aquesta rutina ha de demostrar moviments continus, flexibilitat, força i una perfecta execució en els elements de dificultat.











RASPALL



Xeraco té molta aficció al raspall.

El raspall és una modalitat de Pilota Valenciana que practiquen molts jugadors de Xeraco.

Com degueu saber el joc de pilota es juga colpejant amb les mans una pilota molt dura, aleshores, la protecció és molt important. Per arreglar-se la mà cal:

1-Llavar-se les mans amb sabó.

2-Col·locar-se tires d´esparadrap a la palma de la mà.

3-Col·locar planxetes de ferro, o cartes tallades, sobre la base d`esparadrap .

4-Col·locar tires d`esparadrap sobre les planxetes o cartes.

5-Posar esparadrap per darrere de la mà.

6-Col·locar tires fines d´esparadrap que vagen d`una part a l’altra de la mà.

7-Posar base d’esparadrap per a les falanges.

8-Col·locar cartutxos per protegir les falanges i tapar-ho amb esparadrap.

9-Acollar un didal partit i ablanit al dit polze, amb base d’esparadrap i protecció.

10-Si anem a jugar a raspall cal col·locar-se els didals, de la següent manera:

a.)Base d’esparadrap a les puntes dels dits.

b)Esparadrap sobre el didal.

Una vegada arreglada la mà comença el joc.

El raspall es juga al trinquet i al carrer i és una modalitat molt dura i al mateix temps fàcil de comprendre i practicar.

Per jugar al raspall es marquen dues ratlles que llimiten el terreny de joc, separades uns 60 o 70 metres si es juga al carrer, i de tamborí a tamborí si es juga al trinquet.

En el joc es tracta que la pilota colpege el tamborí o que traspasse la línia que defensa un dels dos equips enfrontats, els quals estaran formats per dos o tres persones. La pilota sols es pot colpejar una vegada per equip alternativament, fent-la avançar, sense importar els bots que pegue, aleshores la pilota pot anar per l’aire o pel terra. Si va pel terra el jugador o jugadora té que fer el colp anomenat “raspada” el qual dóna nom a aquest joc. A més a més, si la pilota colpeja en una part del cos que no siga la mà o el braç serà mala de qui li ha colpejat.

Un/a jugador/a de l’equip trau la pilota abans de la ratlla que el seu equip defensa, i seguidament li la torna un/a altre/a jugador/a de l’equip contrari, i així fins que es fa el quinze, que és com s’anomena un punt.

Cada vegada que la pilota passa la ratlla de 15 sense ser tornada a l’aire, es guanya un 15.

Quan un equip aconsegueix quatre quinzes amb dos de diferència guanya un joc. En raspall una partida sol jugar-se a cinc jocs ( 25 tantos).

Per concloure aquest article animem a totes les persones a que coneguen el joc de pilota i a que intenten practicar-lo, cal dir que hi ha pilotes que no fan mal i a més a més les regles es poden adaptar per a què tothom puga gaudir d’aquest esport valencià i per tant nostre.



Jose A Martínez Barrachina (6é)



EL FUTBOL





El futbol és un esport que es juga entre dos equips amb un baló dintre d’un camp rectangular cobert de gespa i terra. Els equips estan compostos d’onze jugadors titulars, que són els que juguen, i altres que són reserves; a més, en cada partit hi ha un àrbitre que aplica el reglament del joc en el camp i dos ajudants de banda (un a cadascun dels costats del camp) que són els que ajuden a l’àrbitre principal i s’encarreguen normalment de marcar els fores de joc i les jugades més pròximes a ells.

En tots els camps hi ha vestuaris que és el lloc on els jugadors es dutxen i es canvien. Hi ha un entrenador que és la persona que els entrena i és qui sel·lecciona els jugadors perquè juguen de titulars o estiguen de reserva. El president és la persona que està a càrrec del club i dels jugadors, és qui més mana.

Principalment, el futbol està compost d’aquestes competicions: La Copa del Rei i la lliga (a nivell nacional); la Champions Leage i la UEFA (a nivell europeu). La competició de la Champions la juguen els quatre primers equips de la lliga, i la Copa del Rei, tots els equips de primera divisió, segona A i segona B. L’equip guanyador està classificat per a jugar la UEFA, així com el cinqué i sisé classificat de la lliga espanyola.

Al futbol poden jugar hòmens i dones, però els equips profesionals estan compostos d’hòmens.

Ara anem a dir-vos els noms dels equips de primera divisió: Deportivo, Alabés, Barcelona, València, Real Betis, Ath Bilbao, Real Madrid, Celta, Vila-Real, Valladolid, Sevilla, F.C. Espanyol, Saragossa, Màlaga, Las Palmas, Osasuna, Tenerife, Mallorca, Real Sociedad, Rayo Vallecano. En total en són vint.

Una altre component molt important del futbol i a qui realment va dedicat, són els aficionats. Els aficionats són les persones que animen els seus equips.

Normalment es porten bé, encara que sempre hi ha grups, que sembla que vagen a buscar brega i problemes.

D’eixos grups cal fugir. De tota manera, el aficionats espanyols solen portar-se bé.

En la selecció espanyola juguen els jugadors que més destaquen en el seu equip, per exemple Vicente va destacar en el València i ara juga en la selecció espanyola perquè és un gran jugador.


Sime Torres




TENNIS

  


                                                                                       Jugant a doble




El tennis es juga a l'aire lliure i consisteix en llançar amb una raqueta una oilota d’una a l'altra part del camp, que com tots sabeu, és un terreny rectangular dividit en dos meitats per una xarxa (red). Sol haver un o dos jugadors en cada part (individual i dobles). El camp medeix 23,77 metres de llarg per 8,23 metres d'ample. El camp esta dibuixat en terra amb unes ratlles i no s’utilitza el mateix tamany de camp si es juga individuals que si es juga dobles.

El pis pot ser de terra batida, herba, fusta, asfalt o altres materials com el granstez.

Per sorteig es designa al jugador el “saque” inicial, aquest disposa de dos “saques” o pilotes, per a col·locarl-es en el quadre de recepció del contrari, precisament en el costat opost d’on s'efectua el “saque”; de no aconseguir-ho amb cap de les dos pilotes, el punt passa a l’altre equip. Quan es juga el punt el perd qui falla o no torna la pilota al camp rival colpejant-la abans que pegue el segon bot. La puntació s'estableix així: 15, 30, 40 i joc; en cas que els dos jugadors arriben empatats a 40 es precís obtindre dos punts consecutius per anotar-se el joc.

El jugador que aconsegueix sis jocs s'adjudica el set.

El partit és guanyat pel jugador que aconsegueix dos o tres sets seguits.

Algunes jugades bàsiques del tennis són: la deixada, el lop del revés, i el "passing-shoot" i per cert, Espanya va guanyar la Copa Davis l'any passat.  


                                                                        Copa Davis 2000
Així que amics i amigues, animeu-se a jugar-hi que no costa res i, a més a més, és divertidíssim per als xiquets/etes d'aquesta edat jovenil.



Jose A.Martínez Barrachina (Aj. Sime Torres)




LA VELA




És un esport:
-Aquàtic que es desenvolupa a l’aire lliure en la mar.
-Que té diferents categories. Cada classe olímpica té una embarcació amb unes característiques determinades.
-Individual o col·lectiu, en funció del número de components de les embarcacions, 1, 2 i 3.
-Que es desenvolupa sobre triangles senyalitzats per balises. Cal completar el recorregut en el menor temps possible.
-De cooperació i oposició, on les condicions climàtiques juguen un paper fonamental en el desenvolupament de la competició.
-On cada embarcació reuneix una sèrie de requisits. Algunes són pròpies dels homes, altres de les dones i altres mixtes.
-De gran esforç i compenetració, tant el company com l’embarcació.
-Que necessita de dos implements fonamentals: l’embarcació i armilla salvavides.



OBJECTIU DE L’ESPORT
Els participants s’enfronten en l’aigua, normalment en el mar, per completar un recorregut determinat en el menor temps possible. L’embarcació és impulsada pel vent i gràcies a les accions dels tripulants que fan que vaja més ràpida. Cada posició obtinguda és determinat, doncs el lloc equival a una puntuació. Qui obtinga més o menys punts en el còmput total de les regates realitzades és el guanyador.
HISTÒRIA DE L’ESPORT
La vela està lligada a la història de nombrosos pobles de l’antiguitat. Ha estat un mode de vida de milions de persones a tot el món.
A Grècia, existeixen escrits que parlen de la importància d’aquest esport.
La primera competició té lloc a l’any 1715 i encara es disputa. Al 1851 naix la famosa Copa Amèrica, una de les competicions més importants fora del programa olímpic. Aquest any es disputa a València.
La vela com a esport compta amb nombroses classes i categories. Algunes que ja no figuren han format part del programa olímpic.
PROVES OLÍMPIQUES:
HOMENS: Planxa de vela-mistral, 470, finn, Star.
DONES: Planxa de vela-mistral, 470, Europe, Yngling.
MIXTES: Tornado, 49er, Laser.






EL BADMINTON





L’origen d’aquest esport té lloc a l´Índia fa més de 300 anys. Els anglesos el van importar des de les seues colònies a Europa, i el seu nom es degut a que va començar a practicar-se en Badminton House (Anglaterra).

A Espanya el badminton s’inicià Galícia en 1974, gràcies a un grup de persones que crearen “ l’Associació Gallega de Badminton”. El 29 de desembre de 1983 es creà la Federació Espanyola de Badminton amb el suport del Consell Superior d’Esports.



L’EQUIPAMENT

1.- El volant. té 16 plomes de 6 centímetres, fixades sobre una base , que té forma esfèrica, en la zona on es colpeja. Hi ha dos tipus de volants: el de plomes, per a competicions oficial i jugadors de nivell avançat i el de “nylon” per a competicios escolars i d’iniciació.



2.- L’elecció de la raqueta es fonamental per al joc. Es deu tenir en compte el seu pes. La més utilitzada és la de fibra de carboni.



3.- El camp. Les línies que delimiten el camp deuen ser perfectament grogues. La xarxa deu estar fabricada amb corda fina de color obscur i d’un grossor uniforme. Tindrà una banda blanca en la part superior doblada.



FALTES

Es consideren faltes:

- Colpetjar el volant per damunt de la cintura o que el cap de la raqueta estiga. per damunt de la mà en el moment de colpetjar.

- Que, després del traure; el volant caiga fora de la zona del servei contrari.

-Que el servidor o qui reba, estiguen fora del àrea que els correspon en el moment del traure.

Quan el volant toque terra, la vestimenta o part d’algun jugador/a durant el joc.

-Colpejar el volant en camp contrari o tocar la xarxa o els postes.

- Quan el volant quede atrapat en la xarxa o en la raqueta d’un jugador/a o bé si es colpeja dues vegades seguides o s’arrossega.



COM ES JUGA

S’inicia amb el saque desde la zona dreta d´un dels camps, colpejant el volant per a que caiga en la zona de saque diagonalment oposta en el camp contrari. Si es comet falta al receptor, es seguirá traguent però canviant de zona de servei i així succesivament mentre siga en poder del servici. Si es comet falta al que serveix, perdrà el servei que passarà al adversari. Els traures sempre es fan tenint en compte el tanteig propi al llarg de tot el partit. Amb el tanteig parell els jugadors trauen del costat dret i amb el tanteig senar del costat esquerre.


Sime Torres




Els escacs és un joc que té les següents parts:



"Obertures".

"Tàctica".

"Estratègia".




Història dels escacs

Els escacs tenen el seu orige a l'Índia, en el vall de l'Indús. Al llarg del segle VI d. C. va arribar a Pèrsia i després d’allí a l'Imperi Bizantí, i es va estendre per tota Àsia. El món àrab li va donar un fort impuls i realitzaren nombrosos estudis.

Són ells els introductors del joc a Europa mitjançant la penísula Ibèrica. Europa introdueix al llarg dels segles nombroses regles noves, per exemple: van dotar a la regina de la importància que la seua posició adquireix en el tauler i els moviments que pot realitzar, si bé per als àrabs la dama era una de les peces més dèbils, tal vegada açò té alguna cosa a vore amb la posició que ocupava la dona en aquell temps en els països àrabs.

Altre element nou que s'afegeix al joc és el permetre als peons avançar dues caselles en el seu primer moviment, o el conegut enroc.

Durant els segles XVIII i XIX és el joc predilecte de la noblesa i l’aristocràcia i es converteix en joc de cafés i universitats millorant el nivell de joc i augmentant els practicants. Comencen a organitzar-se tornejos i prompte aconsegueix una gran fama fins els nostres dies.



Regles dels escacs

L’escac és un joc d’ingeni per a dos jugadors, on allò més important és l` esforç intel·lectual. Cada jugador disposa de setze peces: un rei, una regina, dos àlfils, dos cavalls, dues torres, i davant d’aquestes hi ha vuit peons.

L’objetiu del joc, que simbolitza una batalla, és capturar al rei de l’adversari. Aquest mai es retira del tauler, no com la resta de les peces.

En la partida comencen a jugar les peces blanques; totes es menegen d’una en una excepte l’enroc que consisteix en menejar dos peces en la meteixa jugada.

Les peces valen diferents punts. La peça més valuosa és la regina que val nou punts, després les torres que valen cinc punts i a continuació els àlfils, que en teoria són millors que els cavalls, encara que la seua puntuació és la mateixa, tres punts.

La regina es pot menejar en totes les direccions i a totes les caselles que vulga; la torre exactament igual sols que només va en horitzontal i vertical; l’àlfil es meneja diagonalment però a totes les caselles; i el cavall formant un angle recte. A més a més el cavall sempre ha d’anar a una casella de color difent a l` anterior on es trobava.

Totes les peces es detenen davant una peça del seu color, i si és de diferent color, menjarse-la si es desitja , però amb el cavall es fa una excepció. Aquest pot botar peces del mateix color o de diferent color. El peó sols pot menejar-se cap endavant una sola casella, però en el primer moviment que es fa amb aquest es pot menejar dues caselles. El peó és una peça que “menja” diagonalment.

El mate es produeix en donar “jake” al rei i aquest no poder menejar-se a cap casella, ni poder menjar-se cap peça enemiga, ni poder tapar-se amb ninguna peça.






l’Esquí
















Fa segles que els homes viatgen sobre la neu amb llargues i estretes taules, però fa tan sols cent anys que l’esquí es va fer popular com esport.

L’art d’esquiar es va desenvolupar primer a Escandinàvia i als Alps. Hui es practica en tots els llocs on les condicions són les apropiades. Moltes persones que viuen lluny d’aquestes zones, aprofiten les vacances per a traslladar-se a elles.

L’equip bàsic de tot esquiador és el següent:

1.-Esquís: quan comences a esquiar el millor és comprar esquís curts perquè són més fàcils d’utilitzar.

2.-Botes fortes que es subjecten als esquís.

3.-Pals o bastons d’esquiar: ajuden a l’esquiador a girar i a conservar l’equilibri.

També hauràs de portar la roba adequada i tot el que ara et suggerim:

-Jerseis i forros polars.

-Mono, pantalons i anorac.

-Guants: deuen ser impermeables, calents i que permitisquen flexibilitat en els dits.

-Ulleres de sol que filtren els rajos ultraviolats i les radiacions de llum blanca.

-Crema protectora amb filtre solar d’alta protecció per a la pell.

-Protector de llavis, ja que el sol, la neu i l’efecte del vent els afecta considerablement i cal mantenir-los permanentment humits.



Tipus de pistes d’esquí:

1)negra: és una pista per a experts. cal haver tingut molta pràctica d’aquest esport per poder-la recórrer.

2)roges: són pistes en les que també es necessita un gran domini.

3)blaves: són les pistes per a persones que ja tenen certa tècnica adquirida.

4)verdes: són pistes per als debutants, per a tots aquells que comencen en l’esquí.



Consells per previndre lesions:

1)No esquies en un principi pel teu compte.

2)Deixa’t dirigir per un professional i porta una vestimenta apropiada.

3)Reconeix el terreny, les primeres baixades del dia deus realitzar-les en pistes més senzilles.

4)Assegura la protecció dels teus ulls amb unes bones ulleres.

5)No seguisques si et fa mal res perquè pot ser que la lesió empitjore.



L’esquí com a esport de competició

L’esquí de competició té dues modalitats o disciplines bàsiques:

L’esquí alpí (carreres de descens, “slalom” o “slalom gegant”) i l’esquí nòrdic (salts i curses de fons).

El descens és la cursa més emocionant ja que els esquiadors van a una velocitat de més de 100 km per hora.

El salt és l’esport més espectacular: l’esquiador agafa velocitat per una rampa, s’impulsa i es llança al buit fins aterrar sobre els seus esquís en la neu. Puntuen el seu estil i la distància.





WATERPOLO




El waterpolo, com el seu nom en anglès indica, és un joc d’equip que es juga en una piscina. Aquesta té trenta metres de llarg per vint d’ample i un metre vuitanta de profunditat. Les porteries medixen tres metres d’ample per un d’alt. L’esport consisteix en posar el baló dins la porteria superant els jugadors contraris. Cada equip consta de set jugadors incloent el porter.





Les regles bàsiques del waterpolo són:

- El baló es pot tocar en qualsevol part del cos menys quan es tira a porteria. En aquest cas sols es pot tirar amb una mà, no es pot tocar mai amb els punys tancats o amb les dues mans.

- Agafar el baló amb les mans mentre nades es falta. El baló cal portar-lo espentant amb el cos.

- Ningú no pot molestar el porter dins dels dos metres.

- Subjectar un jugador contrari, enfonsar-lo o espentar-lo és falta tant si el té el baló com si no.

- Fer moviments exagerats en mala intenció es falta.

- Espentar la porteria per a que entre el baló o per a que no entre (si estem defensant), està prohibit.

- Tirar aigua a la cara del contrari també està prohibit.

- En definitiva, es considera falta dificultar els moviments d’un contrari.



Cada vegada que fas una falta en qualsevol part del camp es penalitza amb una falta personal que consisteix en tirar a porteria. A les tres faltes personals s’expulsa durant tot el que queda de partit, però un jugador del mateix equip el substitueix.



El penalti es sanciona quan una falta es produeix entre els quatre metres i la línia de gol. El penalti es tira des dels quatre metres.



Tretes de porteria:

Les tretes de porteria es produeixen quan el baló sobrepassa la línia de fons. L’únic jugador que pot traure és el porter i es produeix lliurement. Cap jugador pot molestar al porter mentre està traient. Qualsevol acció per molestar-lo es penalitza amb falta personal.



El partit:

El partit de waterpolo té quatre parts de set minuts cadascuna. A cada equip li pertoquen dos temps morts d’un minut cadascun durant el partit.

Al principi del partit o de l’inici de qualsevol part, els jugadors es posen en les respectives línies de gol i quan l’àrbitre tira el baló i moments després fa sonar el xiulet, tots els jugadors (menys el porter) neden a pel baló per a guanyar la posició de l’esfèric. Quan s’ha d’anar a pel baló sols dos jugadors del mateix equip es poden posar a un metre de la línia de gol, tots els altres jugadors s’han de posar en la línia de gol.



El baló:

El baló de waterpolo té estes característiques:

- És rodó, folrat en cuir o en goma.

- El baló té una circumferència entre seixanta i setanta centímetres.

- És impermeable, sense costures en la seua part exterior.

- El seu pes mínim es de quatre-cents grams i mai pot superar els quatre-cents cinquanta grams.
 



TAEKWONDO






Esport consistent en l’enfrontament entre combatents que intenten aconseguir el major nombre de punts mitjançant la correcta execució de cops en les mans i els peus nus.

Les competicions de Taekwondo es desenvolupen en un quadrat de 8 metres de costat anomenat “Tatami”. Sobre ell, a 2’5 metres de cada banda, estan marcades dues línies paral·leles d’un metre de longitud que indica la posició en la que els participants deuen iniciar el combat.



VESTIMENTA

Els esportistes visten pantalons i una camisa llarga amb un cinturó del color que indica la categoria, preparació i tècnica adquirida. La graduació de colors és la mateixa que la reglamentada en el Judo. La pràctica del Taekwondo requereix a més a més la utilització de diversos protectors, ja que el contacte físic entre els dos combatents és continu. Tant en homes com en dones, hi ha 8 categories de pes que van des de la minimosca al pesat.



REGLAMENT

Els combats es realitzen a tres assalts de tres minuts cadascun, amb un minut de descans entre ells. Els participants reben una puntuació en funció de correcció, tècnica i l’eficàcia dels cops realitzats en les cames i els punys. El guanyador és qui acumula major nombre de punts al final del combat. Aquest es realitza tant en categoria masculina com en femenina i l’organisme que ho regula és la Federació Mundial de Taekwondo.



HISTÒRIA


En el segle VII es creà el “tae-kyon” antecedent de l’actual Taekwondo anomenat així des de mitjans del segle XX. Pertany al grup de les arts marcials orientals, esta especialitat ha participat com esport d’exhibició en els Jocs Olímpics de Seül (1988) i Barcelona (1992), on Espanya va obtindre tres medalles d’or en categoria femenina i una d’or, una de plata i una de bronze en la masculina.
 
 



EL VOLEIBOL





El voleibol és un esport d’equip consistent a fer passar la pilota al camp contrari mitjançant volees per damunt d’una xarxa col·locada transversalment al mig de la pista.

El voleibol es juga entre dos equips de sis jugadors, en un camp de divuit metres de llargada i nou d’amplada, dividit en dos camps de 9 x 9m, separats per una xarxa d’alçada variable (2,43m. per homes i 2,24m. per dones; altres alçades s’utilitzen en competicions juvenils, infantils, etc.). A cada camp hi ha una línia paral·lela a la xarxa.

S’utilitza una pilota de cuir o material sintètic de mida similar a la de futbol però més lleugera. Els partits es juguen al millor de cinc jocs. Un joc es guanya amb 25 punts, excepte el cinquè joc que es guanya amb 15 punts (aquest sistema de puntuació es va implantar l’any 2000).

Per començar a jugar un punt, un dels jugadors efectua el servei des de darrera del seu camp, de manera que la pilota arribe al camp contrari passant per sobre la xarxa. L’equip contrari pot tocar la pilota fins tres vegades abans de tornar-la a l’altre camp, i així successivament, fins que un equip aconsegueix fer caure la pilota a terra del camp contrari o que algú comet algun error. Per exemple:



·Enviar la pilota a terra fora del camp.

·Que un jugador retinga la pilota o la toque dues vegades seguides.

·Que un equip jugue la pilota més de tres vegades.

·Que un jugador toque la xarxa.



Les tècniques bàsiques que s’utilitzen per jugar la pilota en el voleibol són:



·Recepció: utilitzant els dos avantbraços per amortir una pilota que ve del camp contrari.

·Toc de dits: utilitzant les dues mans, sobre tot, per passar la pilota a un company preparat per rematar.

Remat: colpejant la pilota amb una mà per sobre la xarxa i cap al camp contrari.

·Bloqueig: per intentar aturar el remat d’un contrari, saltant amb les mans esteses sobre la xarxa.



L’equip que guanya el punt és el que fa el següent servei. Cada vegada que hi ha un canvi de servei (és a dir, l’equip que servia perd el punt ) es fa una rotació dels jugadors de l’equip guanyador. D’aquesta manera, tots els jugadors han de jugar tant en posicions d’atac com de defensa (no pot rematar ni efectuar serveis).

Hi ha una variant, anomenada volei-platja, que es juga a l’aire lliure, habitualment amb dos jugadors per equip, i amb una reglamentació lleugerament diferent.




L’HOQUEI SOBRE GEL


L’hoquei sobre gel, és un esport d’accions molt ràpides que es juga sobre gel, on dos equips de patinadors s’enfronten intentant anotar gols. És este un esport que es va desenvolupar a Anglaterra a finals del segle XVIII. Hui, l'hoquei sobre gel, es practica en més de 30 països, sobretot als Estats Units, Escandinàvia i a l’antiga U.R.S.S. És a més a més l'esport nacional de Canadà.

Joc ple d'accions de gran duresa, l'hoquei sobre gel està considerat com un dels esports més ràpids.

Cada equip consta d’un màxim de sis jugadors: un central, dos atacants, dos defenses i un porter. Cada jugador porta un pal (estic) metàl·lic o de fusta. Els jugadors porten protectors encoixinats davall de la roba i guants rígids en les mans; els cascos són opcionals en l'hoquei professional.

Els porters poden portar estics més amples i protectors addicionals, entre els que s’inclou una màscara metàl·lica per a la cara. Els patins d’hoquei sobre gel són diferents dels que s’usen en altres modalitats. La fulla és més prima i curta, amb l’extrem davanter pla; la bota és més baixa i dura. El joc comença amb una sacada neutral quan l’àrbitre llança el disc a la pista entre els dos centrals rivals. Si un jugador es fica en la zona d’atac abans que ho faça el puck (pilota que s’utilitza) es produïx un fora de joc i es decreta una sacada neutral en el punt més pròxim on s’ha produit la infracció.

El joc es dividix en tres períodes de vint minuts, amb canvi de camp al final de cada període.

Es produïxen faltes per subjectar, espentar, travar amb l’estic, utilitzar una agressivitat innecessària o pegar-se. L’infractor és enviat a la banqueta de les faltes per un temps de dos minuts si la infracció és lleu; i allí romandrà durant cinc minuts si la infracció és greu.

Els equips no poden substituir els jugadors penalitzats, excepte en les faltes de conducta, que estan penalitzades amb deu minuts, i es produïxen per discussions o joc brut. El joc està controlat per dos àrbitres.



LA NATACIÓ

LA NATACIÓ




La natació de competició consistix en fer un recorregut en el mínim temps possible en una piscina (o en aigües obertes) utilitzant un d’aquets quatre estils: papallona, esquena, braça i crol.

La piscina pot ser de 50 m de llarg, d’ample 21m, amb una profunditat d’1’8m. amb vuit carrers.

La natació és un esport molt sacrificat pel sentit d’estar tot un any entrenant per fer una prova que pot durar d’un a cinc minuts i de vegades et poden descalificar.

Tots els nadadors i nadadores entrenen tots els dies de la setmana durant tot un any i alguns dies van al gimnàs. Ells i elles fan de 1.000 a 5.000 o 6.000 metres diaris.

Els estils en natació són els següents: crol o lliures, braça, esquena, i papallona. Els que a mi més m’agraden són: papallona i esquena.

En cadascun del estils es poden realitzar les següents proves:

Relleu estils: 4x100m.

Relleu lliures: 4x100 m, 4x200m.

En lliures:50, 100, 200, 400, 1000, 1500m (aquets ultims és només per als xics).

En braça, esquena i papallona: 100 i 200m.

En estils: 200, 400 m.

En cadascún dels estils els nadadors realitzen el que anomenen viratge que consistix en fer un gir abans de tocar la paret.

Si t’agrada la natació tan sols cal anar a les oficines (GANDIA) i apuntar-te. Hi ha uns nivells per colors: blanc, groc, taronja, roig, verd i blau. Depenent del nivell de cadascú vas passant de color.




JO, PERSONALMENT, VOS DIC QUE VOS AGRADARÀ; ¡ANIMA’T!

                                                                                                Vero Montilla






BASQUET



Si analitzem l’objectiu principal del basquet, (encistellar pilotes en una cistella) podriem pensar que de tota la vida s’ha practicat, perquè qualsevol persona ha practicat aquest joc, però cal dir que el basquet com a esport, el varen inventar els nord-americans, i es va introduir al nostre país a principi de segle.

Vos agradaria coneixer breument aquest esport?

Controlar la pilota es qüestió d’habilitat. Un jugador ha de portar l’equip correcte: una samarreta, uns pantalons curts, esportives ... i no es pot jugar amb anells, arracades , rellotges etc.

El partit és dirigit per un àrbrite, qui controla el temps i farà respetar les regles del joc, l’àrbitre pot expulsar als jugadors .



El terreny de joc és:

Ampolla o zona de tres segons.

Cercle central.

Línia de banda.

Línia de fons.

Línia de mig camp, línea central.

Línia de tirs lliures.

Línia de 3 punts.

Cèrcol.

Cistella.

Tauler.



L’equip està format per 11 jugadors; en la pista sols poden haver 5, la resta estan de reserves i es canvien pels titulars. El joc dura 40 minuts, però es repartixen en 2 parts de 20 minuts. És obligat que jugen tots els jugadors (5 de cadascun dels equips).



Les pocisions són:

Aler

Aler pivot

Base

Escorta

Pivot

Atacant

Defensor

Encistellador

Rebotejador

Jugades:

Atac Driblatge

Attac contra defensa de zona.

Bloqueig. Defensa.

Defensa de zona Driblatge

Desmarcar-se Encistellar.

Desmarcatge Entrar.

Ganxo. Lluita. Llançament. Passada.

Finta. Rebot

Driblar. Revés.
Faltes:

Dobles

Passes

Personal

Mig ccamp

Regla d’un més un.

Tècnica (es sanciona amb dos tirs lliures)



NO S’HA DE BOTAR MAI LA PILOTA AMB DOS MANS

NO S’HA DE TOCAR MAI LA PILOTA AMB ELS PEUS



Aquest esport és molt divertit.!!!

Vine a practicar!!!



VERONICA MONTILLA (Ricardo)





L’ATLETISME

Històricament l’atletisme és la forma organitzada més antiga d’esport i que ve celebrant-se des de fa milers d’anys. Els primers Jocs Olímpics els van iniciar els grecs l’any 776 a. C. Els romans van continuar celebrant-los fins l’any 394. Van ser restaurats huit segles després a Anglaterra, a meitat del segle XIX.

L’atletisme és un conjunt de proves esportives que comprenen les carreres, els salts i els llançaments.



CARRERES

Les carreres poden ser de velocitat (100m, 200m, 400m), de mitja distància (800m i 1.500m) i de llarga distància (5.000m i 10.000m), les carreres de tanques (110 i 400 m) i les d’obstacles (3.000 m).

La prova més llarga d’aquestes competicions és la marató amb 42,195 km. Aquesta distància coincideix amb la realitzada per un soldat grec des de la ciutat de Marató fins la d’Atenes l’any 490 a. C. per fer arribar la notícia de la victòria dels grecs sobre els perses. La distància moderna és menor de 40 km i no hi ha rècords perquè cada recorregut es distint. És molt popular la mitja marató.

A més a més de les carreres individuals estan les de relleus per equips de quatre corredors.



SALTS:

Salt d’alçada

Salt de perxa

L’objectiu és passar per sobre d’una barra horitzontal.

L’atleta intenta superar una barra transversal situada a gran altura amb l’ajuda d’una perxa.

Salt de longitud

Triple salt

El competidor corre per una pista i salta.

L’objectiu és cobrir la màxima distància en una sèrie de tres salts entrellaçats.


LLANÇAMENTS:

Llançament de pes

Llançament de disc

L’objectiu és propulsar una sòlida bola de metall a la màxima distància.

El disc és un plat de metall, que pesa 2 kg per als homes i 1 kg per a les dones.

Llançament de martell

Llançament de javelina

La bola, el fil i l’agafador pesen 7,26 kg.

La javelina és un venable allargat amb la punta metàl·lica.



QUÈ HI HA QUE TENIR EN COMPTE PER A PRACTICAR ATLETISME?



Per a la pràctica de l’atletisme és important mantenir els hàbits següents:

Abans de l’exercici:

No has de fer coincidir la pràctica de l’exercici amb la digestió d’aliments.

Realitza un escalfament previ, suau i progressiu, que prepare el teu organisme.

Durant l’exercici:

Utilitza el material apropiat a l’activitat que estàs realitzant.

Practica exercici amb la intensitat adequada al teu organisme.

Beu líquid durant l’esforç, especialment si es tracta d’un exercici de llarga duració.

Després de l’exercici:

Realitzar una activitat física molt suau, passeig, estiraments lleugers, que acceleren la recuperació.

Dutxar-te després de l’activitat ajuda a recuperar-te i és fonamental per a la higiene corporal.

Hidratar-te correctament, bevent líquid en poca quantitat, però de manera freqüent.



ESGRIMA



L’esgrima és un esport de combat en el qual s’enfronten dos contrincants, que han d’intentar tocar-se amb un arma blanca, en funció de la qual es diferencien tres modalitats: sabre, espasa i floret. Els contrincants reben el nom de “tiradors”. Quan un tirador és “tocat” per l’arma (en francès “touché”), el contrari rep un punt.

Com disciplina esportiva va sorgir a finals del segle XIX, quan van començar a deixar d’emprar-se les espases com armes de combat. Va ser present en la primera edició de les olimpíades modernes, encara que només en categoria masculina, i en la femenina, a partir de 1960. Es tracta de l’únic esport olímpic d’origen espanyol.

La seva definició és “art de defensa i atac amb una espasa, floret o una arma similar”.



Armes modernes

En l’esgrima moderna, s’usen tres armes: floret, espasa i sabre.

Floret

Desenvolupat durant el segle XVII com a arma d’entrenament per a combat amb espases lleugeres. És lleugera i flexible i s’usa per aconseguir tocats envestint amb la seva punta roma. El full és quadrangular en secció transversal.

Espasa

L’espasa moderna deriva de l'espasí francés. Com el floret, és una arma d’estocada, però té una cassoleta o protecció de mà més gran, a més de ser més pesada i de tenir una construcció més rígida. La secció del seu full és triangular. L’àrea vàlida d’atac és tot el cos.

Sabre

El sabre modern deriva de l’arma que usaven abans els soldats de cavalleria. Té un protector en forma de bol, que es corba sota la mà, i un full rectangular en secció transversal.

Història de l’esgrima

Els primers tractats de l’esgrima es van trobar a Espanya, pel que Espanya és l’originària d’aquest esport. Amb la desaparició del duel en l’últim terç del segle XIX, apareixen també les regles pròpies de cada una de les armes de l’esgrima moderna. Des d’aquell moment, les tres seguiran una evolució paral·lela.


Des de llavors s’han introduït nombrosos canvis, entre ells la irrupció de la tecnologia que permet el registre electrònic dels tocats amb l’ajuda d’un aparell senyalitzador i la millora en la seguretat dels materials, tant de la indumentària protectora com de les armes, que fan de l’esgrima actual un esport en el qual els accidents són pràcticament inexistents.
Equipament per a la pràctica de l’esgrima: al cap careta i reixa protectora. Al cos jaqueta. A les cames pantaló i calces. Als peus sabates d’esgrima. A les mans guants.

L’esportista ha d’anar completamente vestit de blanc.
Miguel Àngel Altur



EL SURF

El surf és un esport nàutic que consisteix a planar amb una planxa de surf sobre la cresta de grans onades.

Va començar a practicar-se cap a 1778 en els illes d'Hawaii i es va posar de moda en Estats Units i en la resta del món a mitjans del segle XX. Bàsicament consisteix a lliscar sobre una taula dissenyada especialment per a surfejar sobre les onades, aprofitant l'impuls d'elles i manejant la taula cap a la direcció que es desitge. La forma de manejar la taula enfront de les onades és per mitjà de les quilles, una sèrie de peces que, en el bord de la taula, dirigixen el moviment. El procés de surfejar consta de 3 etapes:

1. Elecció del tipus de taula a utilitzar segons el tipus d'onada que es vulga muntar.

2. Seguiment i muntatge de l'onada. Eixida de l'onada: És un moment que tendix a ser més complicat del que pareix. Açò comporta tenir en compte una bona flotació, equilibri i maniobrabilitat. No es recomana comprar taules usades, i sempre és ideal que la taula haja sigut feta per als seus paràmetres i necessitats.
Els primers passos són: remar, practicar assentar-se en la taula i gitar-se sobre ella.

3. El tercer pas és alçar-se sobre la taula. La idea és que es faça d'una sola vegada, caient amb els dos peus junts i d'una forma que es puga manejar la taula al mateix temps que mantenir l'equilibri. Es deu tenir en compte no agafar-se de les vores en el moment de córrer l'onada, sinó de forma plana sobre la taula. També es recomana escalfar els músculs abans de començar, per tal d'evitar lesiones i trencaments de músculs.

Quan es comença a iniciar-se, no és aconsellable practicar sobre fons rocosos o de corals.
Ferran Planes

Visites en total